Maldita borrachera.

Eduardo se sentía solo y bajó rápido las escaleras del bloque para emborracharse en el bar de enfrente de su casa.
Su mujer se había largado, llevándose el coche, el dinero, la cama y, lo que más le jodía, la televisión.
Como mínimo, pensó Eduardo chupando la primera birra, también se había marchado con los niños. Los quería. Pero cuidarlos solo hubiese sido insoportable. Y sin la televisión, inimaginable.
En el bar, se sentó al lado de unos mocosos. Charlaban de una discoteca y de chicas. Eduardo se había metido entre pecho y espalda cuatro cervezas en diez minutos. Tenía suficiente valor para hablar demasiado.
- ¡Eh! Vengo con vosotros –dijo con la voz resbalando.
- ¿Qué dices?
- Sí, que yo vengo con vosotros.
- ¿Dónde vas a ir tú, perdido? –preguntó otro.
- A follar tías –contestó Eduardo sonriendo y confiado.
- ¡La madre que lo parió! ¡Viejo verde!
Eduardo se quedó pensativo. Aun no había dado nunca ninguna posibilidad a ser un viejo verde. Iba cachondo todo el día. Pero, joder, sólo tenía 35 tacos.
Recordó que una vez de niño, un hombre mayor, de unos setenta años, paró su coche y le preguntó:
- ¡Oye, chaval! ¿Sabes dónde vive Beatriz Orrilla?
- Beatrizorrilla –soltó rápidamente Eduardo.
- Sí. –insistió el hombre. Llevaba gafas y sonreía con aire despistado.
- Sí, claro que lo sé. Mire usted: siga por aquí y, luego, cuando cruce a la derecha se va a encontrar el 69 de la calle viejo verde.
Todos sus amigos se descojonaban cuando contaba esa historia.
Tenía 35 años y estaba solo y jodido, pensó. Luego decidió acercarse a una discoteca, andando y dando tumbos.
Tenía que escoger entre coger una cogorza o controlar algo por si follaba. Su cerebro calculó lentamente y le pareció absurdo privarse de privar por dar crédito a posibilidades tan reducidas de follar. Se tragó dos whiskys.
De pronto sintió una tristeza infinita y una sed, no menos profunda. Aunque lo veía todo muy extraño y borroso, se dio cuenta que una mujer preciosa, rubia y frágil, abandonaba el local llorando, después de soltarse del brazo de un guaperas con traje gris.
El del traje se acercó a la barra, junto a Eduardo, para pagar. Buscó la cartera, pero no la encontraba. Sacó el móvil del bolsillo interior y lo dejó encima de la barra. Continuó buscando la pasta. Tanto se demoró, que a Eduardo le dio tiempo de insultarle. Aunque se lo dijo muy despacito: gi-li-po...-llas. El otro le contestó: “hijo de puta”. Y Eduardo dijo: “vi-ejo ver-de”. Y le pareció haber hecho una gran ocurrencia. La camarera se rió y el guaperas se cabreó y se largó, olvidándose el móvil encima de la barra.
Eduardo se lo apropió y se fue a bailar. Metió mano a unas chicas y luego gesticuló dando voces. Alguien muy grande lo echó a patadas. Cayó al suelo y empezó a llorar. Le dolía la frente, porque se había dado contra la acera.
Entonces, alguien le llamó por teléfono. Eduardo cogió su móvil y contestó esperanzado de compañía: “dígame”. Una y otra vez: “dígame”. Pero nadie contestaba al otro lado. Pero el teléfono seguía con el timbre infernal. Y Eduardo seguía insistiendo: “¿hola?, ¿quién es?”… Hasta que se dio cuenta que le llamaban desde el otro móvil, el del hombre del traje gris.
- Dígame –dijo esta vez al móvil adecuado.
- Hola –susurró una voz muy femenina y frágil. Triste.
- Hola –tragó saliva Eduardo, que había encontrado compañía y no quería cagarla.
- Te quiero –Eduardo oyó unos breves llantos y la mujer le colgó.
Se puso muy contento, porque una mujer le quería. Eso había dicho. Le dio por tomarse otra cerveza. Quiso entrar de nuevo en la disco, pero no le dejaron.
Miró al suelo y vio sus zapatos. Se rió. Le querían. Pensó en los viejos besos dulces y las caricias. ¡Cuánto tiempo las había soñado! “Te quiero”, le habían llamado para decírselo. Y las palabras, pensó, tenían el eco de los besos dulces y las caricias.
Mientras iba cabilando en todos estos asuntos, se dio cuenta que se había enamorado. Cogió el teléfono, pulsó sobre la última llamada y, cuando descolgaron, dijo con voz aterciopelada:
- Yo también te quiero.
- Vete a la mierda –contestó su mujer al otro lado del teléfono.
Eduardo no supo qué decir y colgó. Su mujer le odiaba. Esta vez consiguió coger el teléfono adecuado y llamó.
- Yo también te quiero –volvió a repetir, pero esta vez a otra mujer que no conocía.
- Yo también te quiero –lloró ella, frágil y femenina.
Al otro lado de la ciudad, una chica rubia cerró la ventana de un quinto piso. Lejos, una niña durmió esperanzada, porqué había oído a su padre decir “te quiero” a su madre. Y ella había sonreído.
Eduardo llegó a casa. Dejó el teléfono del hombre del traje gris sobre la mesa del comedor. Fue a mear y se sentó en el sofá. Todo estaba oscuro. Cogió el teléfono de encima de la mesa e intentó encender la tele. Nada. “La madre que la parió”, protestó al recordar que ya no tenía televisión. Arrojó el móvil por la ventana. Y se durmió satisfecho. La noche no le había ido tan mal.

In memoriam.

Arribes per un carrer llarg i prim, ple d’arbres alts i pròxims, el sol es filtra entre les fulles, portes pantalons curts i, quan em trobes, em somrius i em sento feliç.

Tens un any més que jo i m’obres casa teva de bat a bat. Sóc un nen fascinat pel teu món. Vinc i truco la finestra petita de planta baixa per despertar-te.

I, avui, amic, et trobo tant a faltar!

Entre llums de colors, ens fem grans. Una nit perdo els sentits i ric i rius. I cridem i cantem. No saps cantar i això em fa riure molt, molt.

Ets un trapella amb cor de gegant. Ets molt valent. Quan érem adolescents, vaig passar uns dies massa altiu i vas dir-me: «eh, no canviïs. T’ho dic, perquè ets el meu amic». I ho hem estat per sempre. Amic, per sempre. Amic.

I avui et trobo tant a faltar.

Els anys passen i vius en una altra ciutat. Ens truquem, et trobo quan la meva àvia mor, sopes a casa de vegades. Avui he trucat en F. i plorava. No l’havia vist mai així. També ploro jo. Vau venir junts al nostre casament.

En una vesprada d’estiu, d’aquelles infinites, quan acabàvem de sopar, ens vas demanar dues botelles més de vi. Tothom es va sorprendre i tot va començar.

I avui et trobo tant a faltar.

Per què no véns i riem junts? Per què no arribes sense avisar i em deixes abraçar-te? Per què tot això no és un puto malson? Per què no s'acaba d'una maleïda vegada?
T’estimo tant amic. Descansa en pau.

En la última fila de la clase.

Miki tenía quince años y estaba harto del profesor de inglés. Era un gordo cabrón. Miraba el culo de las tías siempre que podía y cuando hablaba no se le entendía una puta mierda. Seguro que le volvería a suspender, pero ya le daba igual. Todo le importaba una puta mierda y estaba hasta los cojones. Empezó a hablar con Susana. Oh, Susana.
- Oh, Susana, no llores más por mí…
- Tu madre sí que se parece a una baca.
- No te enfades, anda, que no lo digo porque estés gorda. Sabes que estás buenísima. Lo digo porque tus pechos darían mejor leche que cualquier baca del campo.
- Tu puta madre.
- In the street, me pones el nabo grande como Madrid –dijo Miki gritando. Y el profesor se molestó.
- ¿Tú desayunas cocacola o coca sola?
- Coca y cola.
- Anda, lárgate antes que te dé una patada en el culo.
- Tú, ¿y cuántos más?
El profesor de inglés tragó saliva y se tuvo que comer sus palabras. Le faltó valor para cumplir su promesa. Fuera, Miki vio un sol muy amarillo y la calle desolada y arrasada por el calor.
Se fue a fumar porros con los de tercero, que estaban detrás de la pista de baloncesto. Estaban los hermano Martínez y Vicky.
- ¿Qué hacéis?
- ¿Estás ciego? – y Vicky le acercó un porro y una cerveza fría. Tenían un bidón con hielo. La lata tenía pequeñas gotas refrescantes. Miki la chupó con ganas.
- ¿Por qué no estás en clase?
- Me han expulsado.
- ¿Por masturbarte en clase?
- ¿Qué dices? ¡Gilipollas!
- Le gusta tocarse y meterse la mano dentro del pantalón –anunciaba el mayor de los Martínez.
- Fumas demasiados porros –le recriminó el menor.
- Te metes heroína, imbécil –dijo Miki para hacerlo callar.
- Es cierto, le gusta tocarse –continuó insistiendo el mayor de los Martínez–. Le mola ponerse en la última fila y dale con la zambomba. Dale, dale, dale, zambomba, sí, zambomba, sí, dale y dale. –gritaba como un loco.
Vicky estaba muerta de risa y se meó encima. Se fue a casa a cambiarse con la moto. Los hermanos Martínez y Miki se descojonaron. Mejor que no volviese hasta que se les hubiese olvidado el episodio amarillo.
Llegó la hora del recreo y salieron todos al patio. Robin, musculado y grande, se acercó a Miky y le dio un puñetazo. «No te vuelvas a meter con Su», le advirtió. «Tú y tu madre en biquini», contestó Miki. Robin le volvió a dar, esta vez un puntapié. Miki sintió mucho dolor y se compadeció. Lloró y las lágrimas eran frías.
Estaba harto de todo y hasta los cojones del profesor de inglés. Puto gordo cabrón. Fue al coche negro del profesor y le rompió los espejos laterales. Luego, se alejó del instituto con la camisa llena de sangre y los ojos hinchados de llorar. Hacía mucho calor. A lo lejos, vio a Susana y Robin sentados encima de un muro. Estaban muy juntos. Miki se imaginó que Su le daba de comer de sus pezones y salía un líquido blanco y espeso y prodigioso.
Se largó, porqué le dio rabia, y se durmió debajo de un árbol. Soñó que era él quien podía beber de Su. Y, entonces, su leche le volvía más fuerte y ágil. Podía correr como Bolt y saltar edificios medianos. Era un líquido especial como el de la marmita de los galos.
Se despertó. Era tarde y decidió regresar a clase. Ya no había casi nadie en el aula. Todo el mundo se largaba la tarde del viernes. Se sentó en la última fila y, triste, empezó a tocarse, pensando en Su. Al terminar, se sintió satisfecho de la vida en general.

Sonia en el despacho de la codicia I.

Cuando se despertó, aquel primer día de trabajo entre los peces gordos, cogió del viejo armario un pantalón beige, que le había ayudado a elegir su madre la tarde anterior. Estaba nerviosa y casi no había dormido nada. Por fin, su suerte había cambiado.
Oyó como padre dormía en la otra habitación. Se acercó y lo besó suavemente. Él sonrió y le susurro: «suerte». Eran las seis de la mañana y ninguno no pudo dormir nada más ese día.
Dentro del edificio de la compañía, todo el mundo iba con trajes y vestidos caros, olía bien. Los jóvenes se invitaban a cigarrillos, cafés y copas, a veces. Sonia, nada más llegar, habló de nuevo con su jefe. Había superado dos entrevistas antes. Miró el reloj, eran las nueve, y pensó que su padre estaría comenzando a dar de mamar a los lechones y se sintió triste e insegura.
Al verlo en el despacho de las ventanas, tuvo la misma sensación, que le volvió a sacudir las entrañas, de los últimos encuentros. Era un tipo asqueroso sin necesidad de hacer nada. Pero cuando abría la boca tan seguro de sí mismo casi lo disimulaba. Casi… Si no hubiese sido por sus manos extrañamente blancas y peludas, por sus hombros torcidos y desiguales, por sus ojos de rata, por el pitido de la garganta al hablar.
No se puede tener todo en esta vida y él ya tenía un sueldo de narices, pero era asqueroso y feo de cojones. Con el tiempo, a Sonia ese tono rimbombante y grave, casi femenino, pero solemne y florido, le pareció entre cómico y repugnante, como una mala broma de la vida. Sin embargo ya era tarde y ya no podía olvidarlo.
Una vez le susurró que había ganado un concurso de poesías. Sonia miró a lo lejos y su estómago se retorció. Su jefe tenía un despacho con ventanas enormes. Se ponía de pie, abriendo las piernas y tocándose los cojones cuando los trabajadores se manifestaban delante de la compañía. Parecía Hugo Sánchez. Le gustaba hacerlo, tocarse.
A Sonia, en algunas otras ocasiones, le aparecía en la mente su padre con un arado, sudando, tal y como lo veía de pequeña desde el patio de casa. Y las gotas frías y puras caían al suelo. Ella, entonces, miraba el pantalón desgastado, que un día compró con su madre, sintiendo nostalgia de los días de verano y de la pureza. Padeciendo extrañeza del espacio ingenuo y alejado del mal y la hipocresía. Pero durante los primeros días sonrió y eso jamás se lo perdonó.

La llibertat, escut dels totalitarismes.

Article publicat a El Punt.




Les condicions per a un nou horror –l'ou de la serp– s'han de prevenir per evitar el mal Henri de Man sostenia que el socialisme és una voluntat ètica d'aposta per la llibertat. Creia que, per això, la igualtat d'oportunitats era essencial. Per contra, com és conegut, el nazis i els feixistes trepitjaren els principis de la igualtat i de la llibertat a l'Europa d'abans de la Segona Guerra Mundial. Ralf Dahrendorf ha escrit un llibre, La libertad a prueba, on explica com alguns intel·lectuals liberals amb una intensa preocupació social –Raymond Aron, Karl Popper i Isaiah Berlin– van saber mantenir-se allunyats de l'amenaça totalitària. La temptació dels règims dictatorials mai no aconseguí atrapar-los, perquè estaven convençuts d'haver d'estar del costat de la llibertat. L'autor utilitzà el terme temptació en considerar que els totalitarismes presentaven ofertes enganyoses i atractives per amagar l'horrible foscor que engendraven a les entranyes.

Potser el feixisme no tornarà. Però les condicions per a un nou horror –l'ou de la serp– s'han de prevenir per evitar el mal. Aquest és un deure ciutadà de tothom. I les problemàtiques socials, econòmiques i culturals ens han de fer estar més alerta que mai davant la temptació totalitària. Algunes de les idees que van obrir el camí dels camps de la mort i que feren possible el feixisme i el nazisme foren: considerar el territori de la comunitat imaginada dels morts, dels vius i dels no nascuts com a cosa pròpia, utilitzant el terme propi en sentit destructor i excloent; racisme; mentir vilment per derrocar els representants polítics democràtics; definir la situació política com a catastròfica constantment; presentar-se com a salvadors de l'apoteosi que anteriorment havien anunciat; més racisme; o brutalitat dialèctica.

En 1933, tanmateix, molts tingueren valor per mantenir-se al costat de la democràcia i de la llibertat. Van encertar, perquè després arribaren els temps de corrupció, repressió, dels crits i terror, dels camps de la mort, dels exterminis i de la guerra mundial. Avui, l'experiència d'aquells dies ens obliga a apartar i marginar les ombres feixistes, perquè els fantasmes del passat només serien capaços de portar dies de desconsol. No només per als altres i prou, sinó per a tots i per a totes. Qui quedaria per defensar-nos quan vinguessin a buscar-nos? El camí d'horror, a vegades, és un llop disfressat de xai, una temptació enganyosa plena de vomitiu àcid sulfúric per aniquilar la democràcia i la llibertat. A tots els llocs, a Salt o a Europa.

(*) Primer secretari Agrupació del PSC de Salt

Notícia d'un llibre: El otoño de un ideal, d'Àngel Duarte.

Avui que tantes persones es declaren republicanes i que tants partits utilitzen la memòria de la Segona República, podria ser tan bon moment com qualsevol altre per aprendre’n més d’aquest corrent polític ric i complex, liberal i llunyà. El llibre El otoño de un ideal del professor (i estimat mestre meu) Àngel Duarte és la millor opció per tots els que vulguin aprofundir en aquesta ideologia, de la qual no hauria de ser necessari advertir que va molt més enllà de viure sense Rei. Ho és, perquè és un llibre molt ben escrit i esplèndidament documentat, construït des de l’anàlisi crític, però humanament pròxim.
El republicanisme és un ideal, un tipus de liberalisme amb una forta i marcada preocupació social i democràtica. Un ideal plural i poderós, tot i els breus períodes republicans, perquè «la potencia del plural ideal republicano contrastó, en España, (...) con el caràcter esporádico, fugaz y frenétido de los episodios institicionales que vinieron a concretarlo». Fou una ideologia basada en la convicció que la raó farà més lliures les persones, en la confiança en la pedagogia, la cultura i l’educació, en el somni de la República com un espai per a la participació activa i compromesa del poble, de la ciutadania, en la gestió de la cosa pública.
El llibre de l’historiador Àngel Duarte és un viatge pel temps i l’espai, per la contemporaneïtat, per reflexionar sobre aquest corrent polític, majoritàriament liberal i d’esquerres. Utilitzant, a vegades, la mirada pròxima per il•lustrar amb exemples i vides concretes –en algunes ocasions anònimes– les vicissituds del republicanisme al llarg de més d'un segle d'existència. Parlant-nos tant d'episodis hostòrics (la Primera i la Segona República, entre d'altres), com d'intel·lectuals i de republicans (Pi i Margall, Castelar, Azaña, Pere Cormines, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Niceto Alcalá Zamora, Ortega y Gasset, Macià ...)
Entre les pàgines hom hi trobarà una sensació melancòlica, perquè, tot i l’emergència de les paraules, dels rituals amb símbols i banderes republicanes dels últims temps, l’autor creu (tem?) que les velles idees de llibertat i de compromís polític i social republicanes no van resistir la batuda de la Guerra Civil, del franquisme i del llarg exili.
Això no obstant, potser la Segona República en convertir-se en mite i record, hagi guardat dins dels seu si quelcom de tota aquella rica ideologia i, d’aquesta manera, en la memòria col•lectiva encara hi hagi lloc per a l’esperança en el progrés i en la millora de l’ésser humà. Si no fos així, els déus ens ho evitin!, només hi hauria futur per als cínics i els assessors polítics.

Xiulets i corrupció.

En un context de crisi econòmica global, el comportament polític modèlic i exemplar és tan important com sempre, com a mínim. La fortalesa del sistema democràtic depèn del manteniment de la moral i de la rectitud dels que ostenten càrrecs institucionals. El sistema ha d'expulsar els llestos. Però succeeix tot el contrari: a Anglaterra, els parlamentaris han aprofitat la posició per lucrar-se; a Guatemala, Álvaro Colom ha rebut la torbadora visita d’un mort; i el Partit Popular va destrossant lentament Mariano Rajoy.
Titular del diari El Mundo de 13 de maig de 2009: «Zapatero sale vivo del debate de los 4 miliones de parados». Conclusió: Rajoy és inútil. Ni tan sols pot guanyar un president amb 4 milions d'aturats.
Després del debat sobre l’estat de la nació, el màxim suport de Rajoy i l’home que va possibilitar-li superar el passat congrés de València, Francisco Camps, és imputat per suborn. «Cohecho» vol dir suborn. Camps va apostar tan fort per Rajoy que, fins i tot, Ricardo Costa –un dels col•laboradors més pròxims de Camps– va haver de donar suport a l’actual líder en contra del seu germà, Juan Costa.
Com que la corrupció s’està convertint en el pa de cada dia del Partit Popular, han vingut regulant un protocol per lladres i estafadors: fins ara, quan eren imputats per corrupció pel jutge, se’ls suspenia de militància i havien d’abandonar el seu càrrec institucional. Així ha passat amb diferents amics i coneguts d’Esperanza Aguirre. Així va succeir amb Alberto López Viejo: suspensió de militància i va cessar com a conseller a la comunitat de Madrid. Però algú podrà aplicar el protocol a Camps? Cap dels implicats en negocis bruts, tanmateix, no han perdut la condició de parlamentaris, perquè deixarien de ser aforats i, això, els portaria a la boca del llop: Garzón.
Aquest comportament és radical, perquè podrirà les arrels del sistema democràtic.
Però El Mundo està més preocupat per la xiulada que uns quants milers d’individus van dedicar a l’himne espanyol. Resulta paradoxal que els apassionats dels símbols i de les cançonetes, xiulin les dels altres... No em deixa de sorprendre contemplar la castració mental que suposa negar problemes complexos per veure només territoris enfrontats (o falsament agermanats).
Mentrestant, les comunitats del PP continuen rebel•lant-se contra lleis estatals. Ara li toca a Gallardón amb la pastilla del dia després. Diu que vol una recepta per dispensar-la. De nou, si algú vol que Espanya es trenqui, això últim em sembla més eficaç i ràpid. Però, abans, arribaria la foscor i el dolor. Els apassionats de les cançonetes (o de les xiulades) de tots els bàndols possibles actuarien.

El riu i la visió esparpèntica. Herman Hesse.

L’any en què va publicar-se Ulisses de Jaymes Joyce, Crimea s’independitzava de la Unió Soviètica i Benito Mussolini es feia amb el poder a Roma, era 1922 i Hermann Hesse escrivia un llibret petit sobre la vida d’un hindú, Siddhartha.
Siddharta vol dir «aquell que aconsegueix la plenitud». Hesse va néixer a Alemanya en 1877 i va morir a Suïssa l’any 1962. El llibre és una breu història sobre una biografia amb algunes hipòtesis sobre la vida: que la unitat només es pot aconseguir amb la diferència; que no es pot fer gaire res ni abocant-se a les sensacions ni aprofundint només en el jo i prescindint del món; que el veritable coneixement està en saber-se quelcom particular dins d’un global i totalitzador comú.
Fa una bonica metàfora de la resurrecció budista: succeeix en vida, quan ens equivoquem, caiem, morim i resucitem, ¡beneïda palingenèsia!, com si ja fossim algú completament diferent, ja sigui després de l'última dosi, desengany o del darrer petó. Una vegada vaig trobar-me un ésser vomitiu. Després d’albirar-li els ulls de rata, havia de convertir-me en quelcom diferent, perquè la visió esperpèntica, m’hi obligava.
Però el barquer, el veritable sant més enllà de Gotama, de nou ens recorda que l’aigua passa... Però el riu és permanent i estable. Hi ha quelcom essencial que dóna unitat a la biografia de Siddhartha. La resurrecció, doncs, és una metamorfosi a causa de diferents substrats experimentats.
Milers de gotes diferents, cada una de les quals essent particular, formen part de la unitat, de la globalitat d’un riu en un paisatge.

Primeres 10 conclusions de la porca grip.

1. Estic acollonit.
2. Vaig mirant pel carrer que ningú no porti màscara, perquè serà el xiulet de sortida per a la compra indiscriminada d’escuts contra el desconegut.
3. El ministeri de sanitat serveix per alguna cosa. Ridao ho negava fa pocs dies...
4. Tinc molt clar que es pot menjar carn de porc, perquè ho han repetit mil vegades, però el ministre de sanitat d’Egipte ha fet matar tots els porcs del país...
5. Em faig reconeixements obsessius i tinc tos, miro per la finestra, però a fora sembla tot normal. El vent fa moure les fulles dels arbres.
6. Em diuen que és una malaltia que no mata, però hi ha morts a Mèxic i als EEUU.
7. Si afecta el turisme del país, es confirmarà que és la segona plaga, el segon genet de l’apocalipsi, aquest estiu a les dades econòmiques i de treball.
8. Em sobren les reflexions sobre la globalització: el ràpid contagi només ha demostrat que vivim en un món tan mundialitzat com en 1918.
9. Gran oportunitat per a les teories de les conspiracions, per l’esoterisme i pels conservadors ecologistes. Tots han desenvolupat explicacions d’allò més estranyes i intrigants. I convincents! Estic començant a perdre el seny...
10. Em crispen els guanys de les farmacèutiques.

Espanya negra. Els corcs i en Ridao.

L’Església a Espanya porta una càrrega feixuga i grisa a l’esquena que no sap llançar ni escopir. Des dels cardenals Goma i Segura fins a Rouco Varela no ha canviat res: la mateixa jerarquia fosca i totalitària, partidista i sectària, que mai no ha recordat que la Bíblia diu que tots els homes i les dones són fills de Déu.
Formen part d’una Espanya negra que, abans, abocava l’imperi i la conquesta per obligar a anar a missa de dotze o haver de parlar castellà i, ara, no es resigna a què es pugui fer o dir quelcom que no li sigui plaent.
Existeix una Espanya negra: són els que utilitzen la moral o les creences, el nacionalisme o els valors, per establir què puc fer jo a casa meva.
La mateixa sensació de rebel·lia em va envair en dues situacions ben diferents: quan en Rouco va acusar el govern de manca de democràcia i quan alguns ciutadans van manifestar a Joan Ridao que no entenien perquè a Catalunya es parlava català.
Els corcs escampen ombres negres. Però el bo d’en Ridao, que anà a «Tengo una pregunta para usted», tot i que no li agradin els braus, és un torero. Acostuma i sembla reconfortar-li dir que és independentista, tot i que ningú no li ho hagi preguntat. És curiosa aquesta costum. Haurà d’estudiar molt en Ridao, perquè a cada pregunta que no va saber contestar, va dir que ja l’estudiaria. Va deixar clar, a més, que abans caurà la Sagrada Família que el govern d’Entesa i va defensar-se com va poder, més malament que bé, del continu assetjament dels corcs espanyolistes. Com deia, em va colpir que hi hagués persones que els molestés la meva llengua, el català. Jo això no ho vaig poder triar.

Voy, lo mato y vuelvo.

Enèssima entrega de les misèries de la política (des que vaig caure en aquesta bona crisi existencial, tal com va definir-la un bon amic).



En Toni, James Gandolfini, de la sèrie Los Soprano, acaba essent tot allò que no hauria volgut, perquè volia ser com en Gary Grant, un tipus fort i silenciós, però consumeix prozac, es queixa contínuament de la seva sort, es deprimeix i es desmaia en situacions complicades.
Quan el líder dels Soprano adduïa a un tipus fort i silenciós, jo pensava –potser perquè sóc d’una generació diferent– en Dirty Harry (Callahan), Clint Eastwood. Hi ha una pel•lícula de 1967 d’Enzo G. Castellari titulada Voy, le mato y vuelvo. Les diferents entregues de Dirty Harry, més o menys, tenen aquest mateix argument: hi ha un pèssim (més dolent que un dolent qualsevol) que en fa alguna de grossa i, aleshores, en Harry agafa el Magnum 44 va, el mata i s’acaba el film.
A Harry, the Enforcer, una de les entregues del mític policia de San Francisco, apareix de nou el personatge del polític, definit com una persona que viu per al públic, per a les masses. En certa mesura, és un mort de gana, perquè perd tota dignitat, quan vol ser fotografiat, quan ha de donar notícia dels avanços de la investigació criminal, quan vol sortir sempre a primera fila a tot arreu. En definitiva actua permanentment amb una màscara i és un cínic de cap a peus.
Si al Tercer Món hi ha cops de colze per abastar una mica de pa quan arriba el camió de l’ajuda internacional, entre les elits hi ha les mateixes disputes per assistir a un acte, ocupar una concreta cadira o per una fotografia a qualsevol diari local. Ser un mort de gana no té res dolent moralment a condició que passis gana.
De tot això es parla a Harry, The Enforcer. Al final, l’alcalde li promet ser recompensat amb una condecoració, però Harry somriu misericordiós i irònic i se’n va sol. Mentre, al fons de l’escena, la silueta de San Francisco continua present, sense enfonsar-se, perquè existeixen els que no es deixen comprar. En fi, fort i silenciós. P.D. Argument de la pel•lícula: fue, lo mató y volvió.

Vendaval pretèrit. O tot torna a estar per fer.

Un vendaval gèlid i depressiu ens retorna al pretèrit. Apaguem la llum i obrim la persiana. Hem perdut l’amistat amb les multinacionals que cobren, sense dir-nos res, des del compte corrent bancari. Les portes i les finestres són closes, perquè la primavera ha començat hivernal. Tanquem-les! Ràpid! Que no s’escapi el gat!
Ni plays ni x-box, aquest pròxim Nadal, els reis portaran el vent agrest d’orient. Recuperarem, doncs, les reunions clandestines de la mainada, les bicicletes del carrer, els infants saltant al voltant de dibuixos pintats al terra, amb guix o pintura. Les pedres recuperaran el ball a les aigües putrefactes dels rius.
L’Estat –ai, las! Tornen a estimar-te, obviant el ferment corrupte, ineficaç i totalitari que sempre has tingut– ja no pagarà els psicòlegs de les escoles. Els grassos deixaran de ser obesos i tornaran a ser boles de greix; els trastorns disminuiran per acceptar, de nou, que hi ha canalla canalla; i quants pretesos autistes podran respirar tranquil•litat! El pare, la mare o el germà evitaran ésser acusats –perquè ja no visitaran el metge del cervell– si algun membre de la família sent algun instant de defalliment.
El gimnàs quedarà en silenci com una biblioteca. Hi ha qui descobrirà que també es podia córrer pel carrer, per les places i barris plenes de nens insultants i arrogants. La misèria s’emportarà els cartells suplicadors: aire condicionat a vint graus! I obrirem les finestres i, així, entrarà un aire estrany i fresc, nou i antic.
Ahir com avui: excursions a la platja amb truita de patates i llom arrebossat; obrers de cigaló i senyoreta (cigarreta) amb cotxes de menys de quatre milions; multimilionaris odiats i explotadors, queixant-se perquè cobren més els camarades europeus; joves estomacats per la policia (autonòmica); capellans i ultradretans defensant la fi de l’avortament; tothom parlant de Guerra Civil; joves marxistes amb el puny enlairat i el braç erèctil i irracional.
El somni d’una dècada d’estiu anuncia l’arribada de l’hivern i un vent gèlid i decadent començar a agitar els ànims de nous éssers col•lectius.
Semblarà com un ¿feliç? retorn a trenta anys enrere: efervescència política, truita de patates a les excursions, obesos i trastornats medicalitzats que recuperen la condició humana, nens al carrer, ¿classes?, pares severs i austers...
És el final del somni erm i àrid dels feliços anys passats. No serà necessari tocar cap fotografia! La generació de la transició podrà continuar governant totes les institucions, perquè serà com si no hagués transcorregut el temps, com si de nou encara tot estigués per fer.

Els negociadors.

Enmig de la depressió econòmica i política, els negociadors ens diuen que la clau de volta, la qüestió essencial, la pedra de toc de qualsevol cosa, és el resultat d’un tira i afluixa en algun despatx més enllà de les fronteres nacionals. El bon negociador ens vol fer creure que té tota la raó i que les argumentacions de la part contrària són falses, són injustes i estan basades en mentides. Els constructors del relat polític ho amaneixen amb bones dosis d’historicisme, de mites edificats sobre antics presidents i patriotes. Quan tot va malament, la culpa és de l’altre, en singular. L’artefacte funciona, perquè no hi ha una veritable oposició fora del marc explicatiu. Els que estan asseguts a l’altre cantó de la sala sempre havien defensat això mateix. Però qui serà més ferm i bel•ligerant? Qui repetirà més episodis d’antuvi? Qui...? Els constructors de relats no han creat res i continuen asseguts per anar dient els mateixos mots de sempre, dels vuitanta, dels noranta, del nou i antic mil•lenni. Què podran explicar els historiadors sobre els últims anys?... Mentrestant, el treball, la gestió, el gest per les persones, els fets, queden amagats sota els repetits i trillats mites nacionals de final de segle, de nou formulats. Quin soroll estrident, quina fressa devastadora... de silenci i de buidor.

La porta.

Des de que va tenir el seu primer fill, en Lluís va començar a somiar amb els seus companys de classe, amb la Laura que convidava a casa quan la Marta havia marxat, però no volia anar-hi, i amb en Tino el qual li manava coses que no volia fer. Mai no havia anat tan calent com quan veia el cul de la Laura, ni havia odiat tant a ningú com al líder de la classe. Quan es despertava s’anava corrent a l’habitació de l’infant i l’abraçava fort, protegint-lo del fred, tot i que sabia que un dia hauria de creuar la porta sol.

El finançament

Com que no tinc gaire imaginació i no sabia que escriure avui, se m’ha acudit que, com que ningú no en parla i és una qüestió poc comentada, podria fer una breu i senzilla reflexió sobre el tema del finançament.
El cert és que no, que escric sobre finançament, perquè estic cansat d’aquest afer, perquè la unitat em sembla una operació purament estètica, perquè la premsa de Catalunya ja no sap què dir-ne i es repeteix, perquè la indiferència de Madrid ha estat una humiliació pel govern de Catalunya, perquè a CiU només li ha importat poder continuar insistint en la falsa acusació de “sucursalisme” en contra del PSC, perquè em pregunto a on ens ha portat i ens encaminarà tot aquest enfocament, perquè crec que des de la peculiaritat arrogant no anem enlloc, perquè el federalisme només es pot construir des de la generositat mútua, perquè el context de dificultats econòmiques exigeix centrar-se en la crisi, perquè estimar Catalunya o Zapatero no és la qüestió, perquè alguns només volen el trencament i demostrar que és impossible el diàleg, perquè els altres no escolten, perquè ningú no pot pensar que té la veritat absoluta, perquè els diaris conservadors de Madrid n’han fet sang contra Catalunya, perquè em sembla que aquesta qüestió no és de vida o mort, perquè l’atur creix, la misèria s’expandeix, el malestar arriba a més famílies, i potser la qüestió més urgent, ara, no és tant el centre de distribució de recursos, sinó pròpiament la distribució urgent d’ajudes, de justícia social.
Demà, de nou, els diaris titularan que aquest partit o l’altre ha demanat que tots els demés respectin la unitat, el President tornarà reclamar silenci als conseller i diputats, els opinadors insistiran a especular sobre la resposta dels diferents grups parlamentaris, el PP i Ciutadans seguiran estàtics sense tenir discurs sobre l’única actualitat política d’aquest país. I ja no sé què és pitjor, si anar dient el mateix un dia i un altre, o no dir res. Tots parlaran, discutiran, reflexionaran, de nou!, com tancats i alienats, mentre el món on viuen els xucla més i més, entrellaçats, atrapats, encallats, en arguments, respostes i reaccions estèrils. En efecte, tan críticament considero tota aquesta cançó enfadosa del finançament.

La trampa de Wyoming i els cabrons.

El programa El Intermedio del Gran Wyoming de La Sexta, ahir, va descobrir haver preparat un vídeo trampa d’una agressió verbal contra una becària. Quan acabà el joc, Wyoming va treure un cartell, on es podia llegir: “Soy cabrón, pero no tanto”. Més enllà de l’experiment poc productiu intel•lectualment de La Sexta, tot i que va demostrar la poca professionalitat d’algun programa d’Intereconomía, més d’un cabró de ben segur que va pensar que ell mai no hauria pogut escriure “pero no tanto”.

Tu cielo infinito

Cuando la conocí fue como si la hubiese sentido antes en algún lugar. Recordaba que, quizás, un amigo me habló de ella. Pero, de igual modo, me sorprendió la extensión y profundidad de sus cielos. Las calles eran hieráticas e inamovibles, estaban enraizadas en el tiempo y los siglos. Pensé que no había viajado atrapando quilómetros, sino retrocediendo segundos, días y años. En uno de sus pueblos, ni un alma y el silencio era el señor de sus aceras y esquinas. Grité, pero nadie escuchó, ¿me habría vuelto mudo? Y entonces vi una luz al final del camino. Era una taberna cálida. Todos estaban allí. Fuera hacía frío y viento.

La pintura

En Pol Cruanyes pensava que a l’església de Santa Paciència hi havia la verge Maria més preciosa de tota Catalunya i del món sencer. El capellà del poble, en Pere Bonafè, l’havia pintada amb gran enginy i destresa un abril d’una altra vida, feia una colla d’anys.
El dia que morí la mare d’en Pol, tornà a coincidir amb en Bonafè al peu de la pintura. Embadalits per la verge, van recordar que havien passat quaranta anys des que el religiós l’havia col•locada sobre l’altar de la casa de Déu.
En Pol encara podia veure’l en un racó de la memòria amb la pintura a les mans. Mirant-la amb passió i melangia. Havia estat un jove ben plantat i rialler, que sempre li donava consells pesats i es preocupava pel seu futur. Quan va atrapar-lo per primer cop bocabadat davant de la verge, li preguntà per on havia entrat a l’església. Com que en Pol era un nen molt petit i menut, aconseguia escapolir-se entre els barrots gruixuts de la porta. Però no el va renyar, li va somriure i acaronà el rostre.
La verge tenia els llavis vermells com les roses a la primavera, el gest amable i suau, les mans delicades com la pluja d’una tarda d’agost, els ulls del color dolç de la mel. En Pol pensava que tenia un perfum dolç a fruites i a llet, a roba neta i sabó, a taronges i menta. De nou, quaranta anys més tard, tornà a haver d’amagar-se una llàgrima de melangia, perquè una representació no pot besar-se ni es pot abraçar.
Tot era estrany, perquè havia mort la mare i en Pol plorava davant d’un quadre. Va recuperar el seny i es passà un mocador pels ulls. Pensà que no sentia res per aquella desaparició sobtada. Com que la mare va caure en una depressió constant des que ell era un nen, mai no havia tingut temps per dedicar-li. Li havia caigut una ombra obscura sobre la mirada.
Sense esma ni predisposició, s’acostà al taüt obert. Va caure de cul a terra, tot sorprès. La mort l’havia alliberada dels ulls ombrívols i tenia un somriure als llavis. I encara que era velleta, en Pol hi trobà la verge. El mateix gest i esguard.

Un pas mes.

Quan la petita Martina travessà el pont de pedra sobre la ciutat de cendra, girà els ulls marrons i grans i descobrí l’enorme porta de ferro. Aleshores, sabé que mai més no podria tornar enrere. Va sentir-se aterrida, diminuta i sola. Però mirà endavant i descobrí que si donava un pas i un altre i un altre, avançava.

Doctor?

- Doctor, no tinc pulmons ni intestins ni cor. Sento un immens buit des que vaig perdre el mòbil.
- I el buit, el no res, és dolorós? –preguntà el doctor afectat per una malaltia terminal.
- No. Una vegada vaig sentir a dir que un soldat de la Segona Guerra Mundial, que havia perdut un braç, encara li picava molts anys després...
- El què li picava?
- El braç. Però jo no m’ho crec. A mi, el mòbil no em pica. És com un buit. Ja li he dit. No hi ha dolor físic. Però sí que tinc un patiment psíquic. No em truquen.
- I no parla, doncs?
- No, ni escric. I estic oblidant llegir. En una ocasió era amb un amic. Tenia un mòbil com el meu. Crec que era el meu. Van trucar-lo. I el meu cervell va enviar-me la mà a la butxaca, com qui vol atrapar el cor. Era buida.

Israel, de nou.

Si estàs a casa amb la teva família, imagina per un moment que arrenquen la porta, maten els teus pares o la teva dona o el teu fill petit. O a tots. I només sents foc, sang, crits i insults. Davant de tot això, no pots fer res. Potser ho voldries fer, però no tens prou força. I enfront del dolor, t’orines als pantalons. Líquid groc de terror i d’espines. I això succeeix a casa i a la del veí. El teu poble o ciutat és destruït. Allà on has viscut sempre. I ho fa un país democràtic, com Israel. Amb una història terriblement tràgica, com Israel. En un context difícil, com Israel. I saps que és així. Però també saps que tot això, mai no pot justificar la barbàrie ni l’horror. I la democràcia interna es desfà per la repugnant i totalitària política exterior.

El gran CGPJ.

El Consell General del Poder Judicial està decidint si el jutge de l’Audiència de Castelló, que ha de jutjar el cas Fabra, és un magistrat amic de Fabra o no. És interessant que en aquest país, el presumpte delinqüent pugui ser jutjat per algú que coneix. De què cony el coneix? El que sí que ha decidit el CGPJ és que l’error del jutge Tirado, que va tenir una conseqüència fatal i terrible en el cas Mariluz, sigui castigat amb 1.500 Euros de multa. Per dictar una multa així, valdria més que no hi hagués multa, perquè això és un insult a la dignitat i la veritable justícia. Una mostra més, doncs, del corporativisme i de la corrupció moral i ètica d’aquest país.

Narcotràfic i terrorisme.

En primer lloc, possibles i invisibles lectors: disculpeu tanta absència.

He tornat perquè de nou he tingut l'impuls d'escriure en el bloc. Volia anotar una reflexió enmig d'aquesta decadència o crisi o enorme turbulència, enmid d'aquest crash occidental atordidor.
Es preguntava el meu pare: "¿ningú parla de la veritable crisi? Aquella crisi que no és nova ni desperta tantes reflexions. Però, ¿África continua morint-se de gana, oi?". Sí, pare.
Que a ningú no li faltin els aliments. Dic com a desig. Però això sembla ser que no és Hollywood. La vida no és la recerca de sensacions plaents. I, mentrestant, els conservadors segueixen tement la immediatesa de l'hecatombe, del triomf del totalitarisme, de les dictadures i del terrorisme.
Per cert, el terrorisme es llança a les mans del cultiu de l'opi. També a l'Afganistan, informen avui els diaris. ¿A veure si el terror s'alimentarà del plaer dels occidentals? ¿o es nutrirà de les nostres festes del vi, de la cervesa, dels cossos joves i de la cocaïna, per fer-nos explotar en mil bocins dalt de qualsevol avió? James Dean, potser, no ha mort. La velocitat segueix conduint-nos cap a les roques afilades. No sé què fer. Faig com quan vaig en avió. Tanco els ulls. M'agafo fort. Però no reacciono.

La nova Convergència.

Felip Puig, i m'estranya o em sorprèn, no s'ha disculpat per les declaracions superbes i ètniques adreçades al president de la Generalitat de Catalunya. Convergència comença un camí radical que no sabem on els portarà.
Els amics David Madí i Salvador Sostres potser en tenen o en són la resposta. La nova Convergència –no voldria pas incloure tothom, sinó les directrius de la direcció– camina en direcció a la supèrbia de Madí o a la impostura ètica de Sostres. El segon n’ha dit de tan grosses que, per mèrits propis, es pot considerar el Federico Jiménez Losantos català. El de Madrid es queda –com allò que és– davant d’aquest exponent català: un nan.
Miquel Roca continua adreçant brillants articles en la direcció que acostumava: llibertat i democràcia. Però els joves lleons, avui ja grans i desgastats, volen acostar-se a Sostres. Han fet un pas més. L’Avui publica columnes d’aquest terrorista de la paraula. Ofenen pel to arrogant i racialment despectiu. Com si això encara, avui, fos possible.
Què faran tants liberals de Convergència quan l’ídol ideològic de CDC sembla que sigui el Federico Jiménez Losantos català?

Bronislaw Geremek

Ha mort Bronislaw Geremek. Descansi en pau. 76 anys. Ha deixat la vida a la carretera. Estic segur que ningú no pensa que morirà cinc minuts abans de morir. És com una mala broma, que ja no es pot arreglar mai més. Geremek ha estat un liberal autèntic. Autèntic vull dir que va lluitar per les llibertats a Polònia des del sindicat Solidarnosc, i en contra del totalitarisme soviètic.

Els bessons i el queixal.

Havia observat amb atenció la fotografia. Va trobar-lo en un bar de la diagonal. L'havia localitzat a partir d'informes. Sabia que prenia un cafè negre, carregat, a dos quarts de quatre de la tarda. Era dilluns. El cel era d’un blau intens. Li agradava l’olor dels primers dies d’estiu. A les cinc havia de recollir l’Anna a l’aeroport. La seva filla arribava a Barcelona per visitar-lo durant una setmana. Estava emocionat. Volia fer la feina i sortir d’allà.
Va entrar en el bar. L’home de la fotografia bevia una tònica, amb dos glaçons i un tall de llimona. Va acostar-s’hi pel costat sigil·losament. Li va clavar l’Smith & Wesson entre la segona i la tercera costella.
L'havia obligat a seguir-lo al servei. Allà va fer-lo agenollar davant del lavabo i a posar el cap dins de la tassa. Plorava. No li va dir res. Va col•locar el silenciador a la pistola i li va clavar un tret a la nuca. El mort havia sentit -abans de morir li ho va poder albirar en la mirada- un fred terrible a tota l’espinada, i, així, va conèixer el més enllà. Ja estava fet. Ara volia dutxar-se i anar a l’aeroport. Va tancar la porta i en marxar del bar de la diagonal, va adonar-se que l’home de la foto era (o continuava estant) a la barra i prenia un cafè negre, i es mirava el rellotge i a la porta com si esperés algú.
O havia mort a qui no tocava, o allò era una mala broma. Però ni Crist havia ressuscitat dues vegades.
L’assassí va apretar fort les dents. I va executar la mateixa operació per segona vegada: viatge al lavabo i tret al clatell. Abans de morir la víctima havia cridat germà quan havia entrat al servei.
Mentre esperava la filla, de tornada de Nova York, a l'aeroport. Va pensar amb el seu pare. Feia molt temps que no li havia dedicat ni un minut de pensaments. Però, aleshores, va pensar en aquella ocasió que havia anat al dentista i li havien tret el queixal equivocat. Va haver-hi de tornar i s'havia quedat amb un queixal de menys.

dilluns de pluja.

En un tren express de mitja tarda, de tornada a Girona, vaig sentir-me el malestar inicial d’un refredat d’estiu. Aleshores, va entrar. No tenia més de divuit anys. Cabells curts. Gras. Terriblement vestit. Cara de fàstic, llavis retorçats. Va sonar-li el mòbil.
A fora començava a ploure. La tarda era grisa, freda i humida. Una evanescent boirina s’expandia lentament per les velles vies de ferro i de fusta.
Va contestar. Era la seva mare. Va dir alguns mots de mala gana. Finalment, vaig sentir: que estic fins als ous! Que me’n vaig! I l’adéu va sonar a interrogant. Moments després va trucar-lo el germà. Va explicar-li, aleshores, que l’empresa on treballava havia acomiadat cinquanta treballadors. Era dilluns de pluja.
A Europa aprovaven les 65 hores. Les autopistes col•lapsades per camions convertits en monstres. Era evident que el somriure del govern s’havia de congelar, ja. A Roma, les Nacions Unides havien obtingut un nou fracàs, i la gana s’expandeix a la mateixa velocitat que els biocarborants.
Vaig mirar el viatger un segon. L’havia considerat malament en un primer moment, i en la mirada perduda ara jo podia albirar i sentir-li tota la càlida i llunyana humanitat. Feia fred a fora. Era un juny estranyament gris. En l’horitzó alguns cotxes, paraigües, petites cases, camins de sorra, i jo vaig pensar en el meu fill.

Tristesa i esperances.

La societat del País Basc està profundament tan malalta, que mentre uns ciutadans esquincen el rostre d'un altre, a més l'anomenen "feixista". El colpejat ha de mirar cada dia sota del cotxe. Despedir-se amb la mirada trista de la filla quan entra el col·legi. La societat basca està tan malalta que hi ha amplis sectors que amaguen la culpa del tret al clatell, de l'execució sumària i freda, assassina, sota una extranya retòrica de conflicte. En aquest punt cal el màxim rigor: qualsevol justificació que enllaci teoria amb acció d'aniquilar o de matar, en realitat l'està legitimant. Dit d'una altra manera: nacionalisme i ETA són coses diferents, quan es relacionen unes coses amb les altres, aleshores, es produeix la justificació de major o menor grau de l'horror. Tristesa.

Werner Barasch va agafar una bicicleta i va travessar mitja Europa per escapar dels nazis i feixistes durant la dècada de 1940. Escampats, els feixistes, per Itàlia, França i Alemanya. Quan era a prop de la frontera per arribar a Suïssa fou capturat i tancat en un tren de càrrega. Van portar-lo camí a un camp de concentració. Va aconseguir escapar-se'n tirant-se d'altabaix del tren una nit. Va tornar a caminar cap a Suïsa i va aconseguir arribar-hi, però allà les autoritats el van lliurar a la França de Vichy, i d'allà acabà en una presó espanyola, on va passar uns anys. Afirma que va guanyar Hitler i Mussolini, sense enfrontar-s'hi, sinó vivint. El seu pare va morir llançant-se contra la barrera electrificada d'un camp d'extermini. Avui és un vellet que viu als EUA. Està convençut de què també guanyarà a Bush: Visca Obama!

A un molt bon amic, en Joan.

Benvolgut amic,
Em permetràs, Joan, que incerti el teu text com a nou comentari, a la vegada que et contesto en aquesta nota. Vam tenir una altra vida de tardes infinites. Segur que ho recordes. Amb el meu germà petit, en coleta, i d'altres, ens anàvem amb bicicleta tots junts. En Cesc s'havia comprat una bici de trial i sempre el deixaven enrera, ja que havia de pedalar com un boig. Arribada la nit corríem per aquí i per allà, amagant-nos els uns dels altres. I les estrelles semblaven infinites, i ens pensàvem, encara que no ho diguéssim, que érem eterns.
I, avui, m'ha corprès la teva carta després de deu anys de nostàlgia. Em felicites pel meu trenta aniversari.
Junts havíem passat llargues estones de converses pausades. En aquest to tan teu que he recordat en el teu comentari. Quan vas marxar vaig enyorar molt això. I els matins de jugar a tenis taula, i les xocolatades dels estius en el menjador gran. Si tanco els ulls puc somiar que m'expliques un episodi de la Dimensió desconeguda. I la melangia em guanya el cor i recordo ma mare tan jove, en una casa de plena de nens, tu i jo junts mirant a les set de la tarda Bola de Drac. El temps se m'ha escapat d'entre els dits, fugisser, i avui en faig trenta. I després de deu anys de la teva absència: la teva carta ha estat preciosa.
Havíem rigut molt. La infància per a mi és un cel infinit blau, i uns núvols quiets, eterns, amb una olor a estiu i piscina, i els somriures, i l'alegria, i voler veure què passarà demà, quins secrets amaga aquell casa abandonada, on ens portarà aquesta carretera de revolts infinits... Ho trobo a faltar. Gràcies per formar part de tot això, per la teva carta i les estones.
Una abraçada molt forta amic, Alfons.




Molt bonic, aquest article, Alfons!!! Per cert, que n'és, de gran, internet, que permet que quan un antic veí teu de Sant Julià d'arrels barcelonines et vol trobar, ho pugui fer amb una certa facilitat...

Signo com anònim, però em sembla que no et calen més pistes, oi???

Molt feliç trentè aniversari!!!

No t'ho esperaves, això, oi? Diguem que tinc cops amagats... i la data dels teus trenta, la tenia gravada a l'agenda des de feia força temps... però et volia sorprendre...

Una abraçada molt i molt forta, i molts records a la família.

Joan.

PD. Pel que fa a l'article, em sembla que, a mesura que ens anem fent grans, les il·lusions de la ingènua i innocent adolescència es condemnen de natural a esvair-se i a romandre en forma de dolços capítols d'un passat de difícil reedició... És llei de vida. Ara bé, si l'amor i la dolcesa es van cultivant dia rera dia, la "flama dels quinze" pot continuar encesa indefinidament... Que tinguis molts abrils... I MOLT I MOLT FELIÇOS!!!

I els llavis en la llunyania.

Des de l’enorme finestra del carrer Sant Honorat s’imposa el sòlid palau de la Generalitat. Avui, no obstant això, ha perdut tota importància quan s’han acostat distant la parella d’adolescent amb poc més de disset anys.
Ell s’ha assegut a terra. Plorava com un nen. Ella s’ha recolzat molt a prop i li parlava xiuxiuejant. La tristor del noi, però, no cessava, malgrat la calidesa del cos jove de preciosa noia morena, que fins i tot jo, de la finestra estant, podia sentir a prop.
He pensat en els possible motius de la tristor: només se m’ha acudit la mort d’algú pròxim. El cert és que ploro en poques ocasions.
Han passat els minuts. Són parella? Ella li era propera: tanta cura, tan femenina. Però el noi no la gosava tocar. Només en un instant, tan fugisser com el crepuscle, la mà li ha recorregut l’esquena. Ella no s’ha mogut. Ha continuat tan propera...
Finalment, s’han aixecat, i de sobte, com d’una revolada la menuda morena se li ha costat i l’ha mirat molt de prop, i aleshores l’ha besat. Repetides vegades. Suaument. La calidesa ho ha envaït tot.
I m’he preguntat: ¿quan vaig perdre el mes d’abril?

La tomba, el mort, el lladre, els rellotges i l’anell. Imaginacions, fum de colors, a propòsit d’una notícia del 15 de maig.

Ha estat tot plegat una qüestió de sentiment: la tomba, els rellotges, el lladre i l’anell, que potser han giravoltat a l’entorn del mort, com planetes del sistema solar al voltant del sol.
Els anells són quelcom sentimental, no cal explicar-ho. Més enllà de l’estètica, molt sovint ens recorden a una persona, a un compromís, a unes obligacions; a d’altres, però també, els produeixen una curiosa morbositat de quelcom prohibit. No és estrany. Nicole Kidman, Alice, afirmava en la pel•lícula d’Stanley Kubrick, Eyes wide shut, estant casada i amb nens, que per una mirada hagués perdut el cap i ho hagués abandonat tot. Per mitja tarda! Potser la morbositat resideix en aquest punt: tenir el poder de fer abandonar a l’altre/a tot plegat amb l’esguard d’una mirada. En fi, tot plegat innocent especulació.
Crec, tanmateix, que si els rellotges no tinguessin quelcom de sentimental, no l’haguessin enterrat amb tres rellotges. No un, sinó tres. Per mirar l’hora tants no són necessaris.
Potser, a les dotze de la nit, quan en el cementiri de Sant Andreu no hi ha res més que un llarg silenci estrident, va etzibar un terrible i ensordidor retruc a l’oïda del guarda, l’accionar-se d’una de les alarmes dels tres rellotges del mort. O potser totes tres a la vegada, que encara hagués estat molt pitjor. Per què el disparar-se de les tres alarmes de forma conjunta?
Les tombes són llocs de memòria o de records, perquè d’altra banda potser tots plegats podríem anar directes al riu el dia dels adéus. El fill va visitar la tomba del pare i ben aviat, en conseqüència, va adonar-se que algú l’havia profanat. La policia després d’ésser avisats van descobrir l’absència dels rellotges i de l’anell. 5.000 euros era el valor de l’anell, que el guarda del cementiri ha reconegut haver robat.
Però afirmava que tot em semblava una qüestió de sentiment. Fins i tot el lladre. Resulta que el va vendre per 41 euros. Tenia problemes de drogues. En va fer per tres setmanes de porros. Així ha estat com l’anell s’ha convertit en fum de colors.

Pizarro i l'alegria.

Pizarro, titulava EL PAÍS, ha cobrat 18 milions d'Euros l'últim any. En el PP les stock options les han cobrades i Zaplana aspira a pizarrizarse. L'alegria, però, de considerar-me un bon gestor. A Pizarro no li veig color en els ulls, i fins i tot, en la mirada com una tènua sensació de tristesta o d'estar decaigut. Jo, en canvi, tinc color en el rostre i ningú pot dubtar de què estic ben alimentat. 107 KG. No dic que sigui saludable, però he sabut on trobar aliment, i molt econòmic. Per això dic que sóc bon gestor. Sens haver de claudicar i anar a llocs d'hamburgueses, fins i tot, algunes paelles de diumenge i alguna vegada peix i marisc. He fet comptes. EL PAÍS detallava les partides del sou de Pizarro, no el conqueridor, sinó l'home de negocis vingut a menys, i resulta que ha cobrat 122.000 Euros en dietes. L'alegria ha estat perquè ni que m'esforcés de manera decidida podria menjar-me tots aquests diners. Podria menjar-me la meva casa i no m'hauria gastat tant. Podria menjar-me els meus dos gossos, el gat (tots de raça, ai, las!, quanta distinció), els dos cotxes, la llibreta del banc i fins i tot la hipoteca, i no m'hauria gastat tants diners com Pizarro en dietes.
Però analitzem amb més atenció. Si cada dinar de Pizarro ha costat 100 Euros (jo denuncio el restaurant si em cobra això) s'haurà gastat 24.000 Euros en dinars a l'any.
Si cada esmorzar té el cost de 50 Euros: a l'any s'haurà gastat 12.000 Euros.
I si el sopar li costa 75 Euros anualment haurà de pagar 18.000 Euros.
En total: 54.000 Euros.
De nou haig de fer comptes: resultarà que els dinars del Sr. Pizarro han de costar un mínim de 200 Euros a cinc dies la setmana. Els esmorzars al voltant de 150 Euros. I els sopars sobre uns 150 Euros. Li sobraran diners per un berenar de tant en tant si el cuc el molesta a les sis de la tarda i vol menjar-se un kinder bueno de 35 Euros.
Aquest senyor volien que dirigiís, el PP, l'economia del país en temps d'austeritat. Jo proposaria a Aznar en el ministeri de la pau i Fraga en el d'igualtat.

Un món estrany.

Et convido a ser-hi estimat perquè malgrat el desconcert el cert és que corprèn i estimula o enamora, tot i que a voltes t’enredi o et fereixi, fins i tot malgrat la soledat i el dolor, per l’amor i les estones plegats. En tot cas, avui no vull parlar-te de profunditats, per a mi tan obscures, o evanescents com una carícia, sinó de l’estranyesa, de la paradoxa, de la incomprensió.
Som una raça com a mínim particular. És clar, et parlo de la raça humana, que en realitat és l’única que existeix, la resta són convencions aplicades per unir esforços sota banderes polítiques, algunes importants, o per l’odi, l’egoisme o l’ego del jo.
L’estranyesa és trobar-me l’Alaska amb olor de resclosit en temps de hip hop votant el PP i assistint a la festa de la rosa a Mònaco, on va competir amb transparències, que no en mesura –em permetràs el comentari masculí, avui que encara no sé de tu–, amb la princesa del marit orinador.
Et bombardegen sens pietat des d'una cosa anomenada televisor amb programes on joves són insultats, vilipendiats, obligats a canviar de forma d’ésser, en nom d’un somni, a la vegada que menystinguts per una societat que es considera culta per riure amb Gila i no parlar mai de los morancos. Aquests mateixos joves són també estranyament estimats per adolescents que moririen per un cantant mentre vomiten fàstics contra la mare que els ha portat al món.
No t’ho creguis i no perdis el sentit comú. La dignitat és un caràcter fonamental de la humanitat, tot i els diners o la glòria o el prestigi et perseguirà el descrèdit si et vens l’ànima a canvi d’èxit.
Al capdavant de les forces armades d’aquest país hi tenim, per voluntat presidencial, una ministra en estat, que això sigui un símbol i no una màscara, i t'ho dic com a desig, és a dir, que ens transporti a un món més just, i que no cal que serveixi per fer-nos semblar els més progres. La veritable igualtat no rau en els cercles de poder ni en la política, sinó en l’empresa privada i en el carrer. Aquest és el canvi cultural que cal construir, o el símbol serà màscara. Han escrit que la ministra Chacón, en estat, potser algun dia serà presidenta d’Estat. Les majúscules aquí són l’estranyesa. Potser caldria dir que una dona en Estat serà cap de l’estat.
Una altra gran estranyesa: Ens matem. Sento dir-t'ho tan directament. Sembla estúpid però és així. Uns als altres. Gila deia que en una guerra, l’enemic es queixava del mal causat per la bala, i el contrari fusell en mà li responia si volia que enlloc de disparar-li el besés. Ens matem, però, pel silenci que imposa. No per vèncer, sinó pel silenci. D’altra manera podríem guerrejar amb competicions de cars o amb bales de pintura. Matar, en canvi, imposa el silenci del contrari, no pot tornar a competir, ni fer veure que la bala no l’ha tocat, perquè en realitat provoca dolor i desaparició.
Hi ha una cosa anomenada cinema on acostumen a projectar històries en què un protagonista venç tots els obstacles i a l’instant final salva l’estimada o el món o el què cony hagi de salvar. Utilitzem això com a mirall i ens alienem d’una vida que en realitat és sempre procés, tímids èxits, i molt estómac per acceptar fracassos. La majoria de nosaltres no som herois, i ai las, si el món mai ha de dependre d’una carrera a tota velocitat d’aquest qui t’escriu. La dignitat em sembla precisament allò que no percebo en infinites representacions: la valentia de saber perdre. I no l’estranyesa de tenir èxit. Diuen ara que Aguirre ha tingut èxit. Estrany. Déu els hi conservi la vista, i si fora possible els hi ampliï.

Celestino Corbacho i la immigració o la modernitat.

Nomenar ministres a l'últim moment i per mòbil és molt emocionant, però no estic segur si l'emoció és una virtut política. Entre d'altres, Celestino Corbacho ocuparà el ministeri de treball i d'immigració. Dit sigui per endavant no em sembla pas malament, paraules planes tanmatex, per poc ressò de conseqüències, a causa de partits tancats i on la democràcia és en excessives ocasions castrada per la jerarquia. Corbacho defensa que els immigrants no siguin un menystenir els drets dels autòctons. Últimament, i quan més avenç ha tingut l'horror del racisme, sembla modern parlar d'immigració, adquirint representacions de la dreta, com si des d'un terreny pragmàtic hom se situés enfront de la demagògia. Res no hauria de provocar desvirtuar els drets dels ciutadans, però el problema és el llenguatge, o dit d'una altra manera, ¿per què relacionar immigració amb aquesta frase de por a pèrdua de drets? ¿Per què no parlar de què el centralisme espanyol no hauria de significar privar del dret a la diferència? ¿Per què no escriure sobre que el nacionalisme en ocasions de caràcter ètnic de socis de govern de Catalunya no hauria de significar tampoc la negació de la diferència a Catalunya, que no hem d'intentar uniformitzar? ¿Per què no dir que la crisi no hauria de significar el robatori de drets dels treballadors en pro d'un liberalisme que dinamitzi l'economia? ¿Per què no dir que els immigrants asseguraran drets com els de pensió i signifiquen un pas ferm en solidesa de les estructures econòmiques?
¿Per què no renunciar a la modernitat i situar-nos en el de la sensiblitat d'esquerres cap als oblidats i mesurem en mil·límetres els termes per tal de construir una societat possible però oberta?
La dreta racional en parlar d'ecologia no utilitza el llenguatge del "primo", sinó paraules com sanejat, eficaç, net, intentant a partir de conceptes-màscara amagar la grisor del propi discurs envers aquest fet concret. En immigració cal no ser dogmàtics com l'esquerra comunista o verda, que tampoc res no se'n treu d'immigrar a la fantasia, però el llenguatge ha de ser acurat, precís i allunyar-se de demagògies planes de modernitat imitada als reaccionaris.

Preguntes.

¿Per què Gallardón estar, últimament, sempre tan d’acord amb Mariano Rajoy, després d’haver perdut dues eleccions consecutives? ¿Es pot estar d’acord sempre amb d’altri només per marcar diferències amb el rival i enemic? ¿Com Aguirre és capaç de combinar una actitud de Maria Heidi de les praderes, de tonta riallera sense motius, amb una eixuta i bruta ambició gairebé desesperada?

consum/viscositat

Insatisfacció. Viscositat. Utilitzant el concepte de Jean-Paul Sartre. El consum és com una infinita piscina en un dia de sol i de cel d’intens blau, en ple juliol, el primer dia de vacances. Et submergeixes i retornes al paradís. T’oblides de la humiliació rebuda, de l’adéu dolgut, deixes que l’aigua et recorri el cos, i la raó és aparcada en pro del sentiment. Un mòbil, una televisió, un videojoc, una play o Xbox, roba, pantalons, els mitjons no serveixen, o millor encara un cotxe nou o una moto, i la profunditat de les coses s’esvaeix, i les sensacions de benestar em posseeixen, i veig la tarda caure en l’immensa piscina càlida i fresca. Avui he comprat una televisió. Enorme. Quan he arribat a casa, però la publicitat m’ha traït. Ha nascut un nou sistema. HD. Precisió de la imatge, i la televisió estrenada no té el sistema, i mentre observava les explicacions de com podria veure el partit o la pel•lícula amb HD, com si hi fos, la tele se m’ha transformat en un artefacte antiquat. No té possibilitat d’HD. Gros, ocupava massa espai. I la tarda s’ha convertit en nit, i l’aigua fresca i blava en un líquid blanc i espès, i m’he sentit atrapat, m’ofegava, no podia respirar. He decidit comprar una nova televisió. L’aigua, potser, aquesta vegada no es torna viscositat en una o dues setmanes. Mai no m’ha succeït, però, sempre s’hi ha tornat abans, en aquesta experiència cíclica que és la vida al voltant de la viscositat.

Nostàlgia.

Uns dies de nostàlgia. Em desperto. Som divendres al matí. Dormo en la mateixa habitació que la meva família. Imagino els dies passar, però no vull, sé que els trobaré a faltar. A fora fa un dia que promet sòl. Encara és molt d’hora, però, i el sòl és una il·lusió de l'est. Passejo amb la Una i el Dos per una platja infinita enmig d’un vent molt de l’Empordà. Tan de bo el rodar s’aturés i no tornessin les banalitats, i restés enmig del nucli de tota vida. El somriure és la forma més concreta de dir-vos us estimo que trobo quan entro a casa i us trobo. Els minuts em pesen quan travessen l’escena que vull aturar en la memòria, com fotografia, per no oblidar aquests instants dirigits a la nostàlgia. Corro, disparo, abraço els amis, em tinten el cap d’un color blau, em planten un pastís al rostre, no havia sabut respondre la pregunta. Els ulls s’humitegen. No vull que ningú em vegi. Una etapa fa anys em deixà una ferida al cor i una sensació de brutal nostàlgia, i avui semblo percebre quelcom semblant. Mitja vida per cinc minuts de dies feliços de sòl de primavera d’infància. Potser haurà arribat el moment d’acomiadar-me de tot això d'ara, o potser no, vull creure que no. En Marc besa el ventre de la Sílvia, on viu i creix en Martí o la Jana. El meu germà petit es casa. Els nostres amics ens han donat amigues. La Vero somriu quan dorm en Cesc i el mira. Abraço la Gemma. Sento l’Oriol, en Joel, en Xevi i la Mireia. Parlen a baix. Les veus em resulten pròximes. La nena s’ha fet gran i encara li recordo els cabells rinxolats i les manetes petites, independenta i pròxima, la sento respirar adormida prop meu.
Escric això quan torno a casa. Després d’haver repassat el correu electrònic. Haver vist amb ànsia les lectures de la pròxima setmana. A fora fa fred, l’hivern dóna les últimes sacsejades abans d’ésser enterrat pel sòl càlid de la primavera. Com afirmava Miguel Hernández els dies d’abril són ja presents en la força del paisatge, sota les roques i la freda herba, un nou naixement ple de força i de calor albira ja i deixa intuir-se.

Una casa enmig d'Iraq.

José Maria Aznar va repetir fins la sacietat que l'Espanya de Zapatero era un desastre. Ara afirma que la situació a Iraq és molt bona. Una casa enmig d'Iraq per a Aznar, en conseqüència. A més, com que l'acció de provocar una guerra, milers de morts, violacions, tortures a Abu Graib, i una guerra civil, fou una decisió la mar d'encertada que obliga els periodistes a Iraq fins i tot a haver d'anar armats, de ben segur trobarà José Maria Aznar una actitud de la població de profund agraïment per haver-los portat la democràcia i la llibertat. No hi ha res de pitjor per a la democràcia. A mi si algú em porta destrucció, morts de familiars, bombes i horror, i després, diu regalar-me la democràcia, de ben segur, voldré allunyar-me d'una ideologia iniciada així com del diable. La democràcia resta vinculada amb l'ètica per tant no pot justificar-se ni amb morts que "cal assumir" ni amb geoestratègia, ni amb d'altres paràmetres cruels i terribles, sinó amb el diàleg i a una consciència que impedeix tractar la llibertat com a mercancia ni com a imposició.

Desdibuixada definitivament.

Enmig del silenci hi ha una casa gran, de color de cendra. Gairebé no és perceptible. Però n’intueixo el vent fregant les finestres tancades. Les portes enormes d’acer. L’estructura sòlida, rígida, esquemàtica, senzilla, i els murs que delimitaven clarament els uns dels altres, i els estranys convertits en fum.
Una nit sense lluna em va sembla veure algú al jardí, i la gran porta, des de feia cinquanta anys tancada, va obrir-se.
Recordava els anys en què fou habitada. Les finestres sempre closes, i les llums i els colors, i les dames, i els àpats, i l’educació exquisida, i els símbols i les banderes. També el fred del carrer, la gana, la soledat, la marginació d’allò que quedava més enllà de les baranes del jardí. La sang i l’odi nascuts d’un saló de rostres somrients. Repetiré davant de tots l’horror. Esperant no tornar veure de nou, a mitjanit, la visió esgarrifosa d’algú voltant el jardí, i la mansió temptant-lo de nou amb urpes de poder.

ISAIAS CARRASCO. In memoriam

Company t'han privat dels millors anys per haver adquirit un compromís amb la democràcia i la justícia social. Com podria expressar el dolor i el fàstig per l'acció assassina. El mal causat és terrible, és horror. Sense horitzons. Simplement mal.
Davant les bales, la fermesa.
Davant la intolerància, les idees.
Davant l'horror, el diàleg.
Davant l'amenaça, la democràcia.

Enfront l'assassinat, la valentia.
Enfront l'insult dels que no condemnen, la constància.
Enfront el fanatisme, la raó.
Enfront l'odi, la paraula.

Descansa en pau, amic, que els teus assassins tinguin cent anys de soledat.

Debat Zapatero-Rajoy

En el debat Zapatero-Rajoy, president-cap de l’oposició, es va evidenciar que Rajoy diu voler aplicar ordre a Espanya, quan no és capaç ni de controlar el propi partit. Rajoy va dir que la política contra el terrorisme havia estat un desastre, quan com a ministre d’interior no havia fet altra cosa que debilitar els efectius policials en contra de l’horror. Rajoy va voler-se presentar com a home d’Estat fent política partidista en contra d’Espanya, no del govern, en temes claus com immigració, política exterior i terrorisme. Rajoy va assimilar un cop i un altre la immigració a delinqüència, esperonant el racisme, i després va gosar-nos parlar de la gent treballadora, com si la preocupació social hagués estat mai un objectiu de la dreta. Rajoy va criticar la política econòmica, quan en realitat els resultats són millors que els més pròspers que haguessin tingut mai un govern del PP. Rajoy va gosar parlar d’educació després dels governs Aznar en què el sistema educatiu fou menysvalorat arreu del món, a causa de polítiques catastròfiques i cavernàries. Rajoy no va callar quan es parlava de política exterior, quan de la camisa blanca li goteja a diari, ja mai no se n’ha penedit, sang de les morts a l’Iraq. A més, ens va sorprendre amb una mirada esbiaixada a la càmera i un posicionament pretesament institucional en una trista introducció i caricaturesca conclusió. Mentrestant Zapatero va evidenciar la manca d’ètica i d’actitud d’Estat de Rajoy, a la vegada que presentava un model d’esquerres per enfortir l’Estat del benestar, una nova mirada sobre una construcció d’Espanya plenament plural, la recuperació de la política exterior després del desastre de l’escolanet de Bush, i la defensa de les llibertats i dels drets de les persones. Va dir Millás, que semblava una confrontació entre el segle XIX i el segle XXI.

Hip hop boca-seca.

De tornada a casa vaig trobar uns joves, cantant una cançó, afirmaven era una rap. A prop de casa. Vaig anotar-la per avui transcriure-la aquí, advertint que és producte popular, hip hop sense tonada perquè no els vaig enregistrar, sinó que només la vaig transcriure.



Aznar maestro de muerte del PP.
Te persiguen las Azores.
9M: ojalá zozobres.
Rajoy: se lo pregunto a don José.

Chiquitillo y con bigote el enano poco pelón,
Rajoy dice no se despega el muy ma... /ca...
Mañana qué tiempo en Sevilla.
Y cuando habla come papilla.

El jefe con el labio torcido,
Se ha depilado el bigotito.
En Sevilla, mañana sol,
No quieren ni un caracol.

Caracoles ambiguos viciosos,
El PP prefiere a los ociosos,
Cañete, Pizarro, Zaplana, Acebes,
Y es que rima con... heces (también peces, o entumeces, o faces de faz o faz de falange, o desfalleces o padeces).

Maripili no les gusta tu familia,
Rouco impone celestiales direcciones,
Y a ti que te gusta Emilia,
Rouco a ti te tocará los co...

Cómo en Sevilla no llueve jamás,
Por eso quizás España se desgarra,
El “primo”: CC ni pá tras.
Y Pizarro es cigarra.

De “currante” tiene lo que el pepe,
Que sin bigote y desmelenao,
Es que está bien fo...
(vaya que lejos de la Botella me...)

Me retiro, immigrante yo quiero firmar el contrato,
asi por las tardes puedo tirarme a la siesta un buen rato.


Conspiración, terrorismo, separatismo,
¡No! Últimas elecciones fue no abstencionismo.

Todos igual, todos igual, a bailar,
Sólo nos falta la marcha militar.

Una lengua, una tradición,
Y el Loco quería un camión

Nada de diferencias,
Una familia, una Espanya,
JA, los Bush, Fukuyama
Y Menéndez y Pelayo sus referencias.

Yo prefiero los colores,
No me molan las imposiciones.

Todos igual, todos igual, a formar,
Sólo nos falta la marcha militar.
El niño Gallardón es diferente.
Doña Q. no lo quiere con pendiente.

Rajoy no es jefe ni de su partido,
¿Con España como se ha atrevido?
El del exbigote ríe altisonante...
¡En Iraq se llora a cada instante!

Impressions de futur (II). La mirada pròpia.

El PSC arrela en profunditat en el catalanisme socialista de Rafael Campalans, en algunes persones del PSUC arribades al socialisme, d’altres del POUM com Pallach, de socialistes de Catalunya del PSOE, tots ens han llegat una mirada lluny de l’empobriment d’altres visions, ja siguin materialistes o conservadores, però sempre ancorades en un passat que reclamen com a època d’or i somien un futur feliç, de conte explicat a nens petits, si mentrestant poden donar la culpa els altres de tot allò que els serveix d’aliment polític. La llibertat no depèn de quin estat sinó de quin tipus d’Estat: i el nostre ha de respectar la diferència cultural, i ha de tenir l’objectiu de la justícia social, mesclada amb el liberalisme dels drets i de les llibertats, per tal de construir una democràcia cada vegada més eficaç i plena. El federalisme permet combinar la mirada local, de la preocupació pel municipi, fins a la mirada nacional, de col•lectivitat plural (allunyada d’absolutismes uniformitzadors) amb un passat que ens ha llegat el pactisme, una llengua i el dret civil català, com a tres exemples d’altres no essències sinó processos que cal sempre defensar. El federalisme permet el pacte i la convivència lluny de l’odi i de la ràbia, del donar perpètuament la culpa a l’altre, sinó d’evolucionar a partir del diàleg fins a la globalitat, amb la creació d’espais d’intercanvi d’opinions i d’acords a un nivell global, perquè hi ha problemàtiques que només així poden afrontar-se. En aquesta terra, a voltes per l’agressió d’un cert imperialisme castellanista, d’altres per la ceguetat de combatents polítics que tot volen portar-ho al terreny nacionalista, s’han creat tabús, un sobre l’altre, d’acusació, d’atac, de voler confrontació, perquè quan tot pitjor, aleshores millor, deia Netzchaiev, però resulta que quan pitjor és molt més pitjor, i arriba la tragèdia. Ho recordaran els que tenen uns anys. Per això cal proposar: diàleg, convivència, pau, propostes de futur, igualtat social, democràcia, llibertat, respecte a la diferència però no empobrir-nos en missatges integristes de definició de territoris de manera homogènia només per tal de defensar el propi projecte polític egoista i esfereïdor. Jordi Xuclà avui ens ha dit hooligans. Això té alguna cosa de normal?

Caricatures, Joan Puig.

Joan Puig és un polític-caricatura. A Blanes, ha aconseguit tot sol que amb males maneres governi la dreta. Avui, compara directament i sense més matisos la situació de Kosovo i la de Catalunya. A alguns il·luminats dels metarrelats, dels contes explicats per a nens amb final feliç, els agradaria que tot fos cruelment terrible, i així quant pitjor, aleshores, pels utòpics magnànims i totalitaris que no han après res del segle XX, millor. Un millor que ens porta a recordar la petjada dels grans projectes d’arrel ultranacionalista o d’odi de classes que en el segle XX es van produir. A Espanya, el final del règim de terror de Franco i l'entrada en democràcia va fer-se com es va fer, i el cert és que molt del passat va continuar, tal com havia estat. Joan Puig no només pensa que el seu discurs és la certesa totalitària, com en el passat XX, sinó que a més es mofa del contrari, i molt virilment, també cavernàriament, diu que no tenen pilotes(ai, las!) d’enviar tancs, per no ser quins setze ous. No n’hi ha pocs més enllà de l’Ebre que tampoc no han sabut extreure’n res del passat segle, com per anar-se fent el gallet per aquí i per allà, ridículament. No serà millor el pacte, viure en pau i sense amençes i trobar fòrmules per expressar la nostra identitat de manera cívica i amb convivència amb veïns i el món?
El general Mena, de l'altra banda, amenaça amb la intervenció de l'exèrcit. No cap polític democràtic, però sí un general a la reserva. Com si les intervencions militars en política, per criminals, no fossin quelcom que definitivament hauria d'ésser del passat.

Immigrants.

La campanya electoral està essent dura pels nouvinguts, que comproven que conservadors, dretans i reaccionaris fan bandera del populisme, quan els és propi, ja mai no han estat en excés preocupats pels oblidats en el partits dels currantes de Rajoy i Pizarro, o a CiU que ha tret el gran eslògan, en què es diu que a Catalunya no hi cap tothom, doncs, que marxin els racistes, podria dir la segona part de la frase.
Ahir, unes enquestes ens parlaven de si fessin vaga els immigrants. En primer lloc, això demostraria molt poc de nosaltres, i el projecte de convivència hauria fracassat estrepitosament, per altra banda, l’economia seria sacsejada de manera brutal, i en això no cap oblidar que ingressen cinc milions d’euros anuals en seguretat social, i permeten pagar un milió de pensions, i fan el nostre país més ric en colors i matisos, que tots iguals, ja només ens faltarien els uniformes i símbols idèntics.
Tanmateix, allò que no es diu, és que ningú tem una vaga dels immigrants, perquè ràpidament serien substituïts per d’altres, perquè els oblidats no es poden permetre ni un dret com aquest. Quan els temors als diferents creixen el carrer, els conservadors i demés dretans en treuen rèdit electoral, oblidant que darrera d’aquesta política hi ha un atac frontal contra persones que no tenen drets fonamentals reconeguts.

L'infinit entre les dretes i les esquerres.

(publicat a Diari de Girona 09/02/2008)M'havien robat el mes d'abril. 2008 no era un bon any. El nou de març, en Joel, un bon amic, no havia anat a votar. Els pitjors presagis s'acomplien i quatre anys m'im?pactaven en la mirada en l'espai on el temps no existeix. Des d'Europa, sempre preteníem convertir els EUA en més progressistes, tanmateix els demòcrates tornaven a perdre. A les Açores, de nou, un president de l'Estat espanyol declarava la guerra a un país d'orient, i el xoc de civilitzacions tronava violent sobre el planeta. Sentia terror i vergonya.
Ens demandaven des de les autoritats estatals de Rajoy-amb constants atacs falsos... ¡Com si Catalunya no fos la diversitat real de la ciutadania!- renunciar a la parla i a la forma de ser en aquest complex nostra i global i divers anomenat cultura catalana, i era inútil explicar-los que una identitat no es tria ni tampoc no és una agressió. Succeïa com a principis del mil·lenni present, després del pacte del Majèstic. Des de Catalu?nya la reacció des de la ciutadania era dura. A més, Anna s'havia equivocat, i havia hagut d'avortar durant la segona setmana de gestació. La insultaven i temia ser empresonada. Rouco Varela dirigia amb mà de ferro la política moral del país, i jo pensava en el liberalisme dels drets de les persones i en la llibertat.
L'estructura de l'Estat era unilateral i castellana. La llei d'igualtat entre homes i dones havia estat destruïda. En una situació de dificultats econòmiques, Pizarro assetjava no només Catalu?nya, sinó que feia insalvables les diferències socials. L'educació es privatitzava. Els metges eren perseguits amb mitjans inquisitorials. En immigració no es volia saber res més que no fos de pals i de fronteres. A TVE tornava Urdaci. Jiménez Losantos era escollit ministre de Cultura. Aznar s'havia convertit en ambaixador a Mèxic, i de nou sabia parlar spanglish. Si més no era lluny...
Substituïen Gallardón per Aguirre com a alcaldessa de Madrid, i preparaven la successió de Rajoy. L'ultradreta consolidada del PP finalment aniquilava qualsevol record de centrisme. Álvarez Cascos era el nou president del Parlament.
L'Ebre era assetjat de nou. A cap autoritat importava el canvi climàtic, el "primo" afirmava no saber quin temps faria demà a Sevilla. L'ofensiva neoconservadora estenia una ombra fosca sobre el constitucional i l'Es?tatut de Catalunya, que ens defineix com a nació. Escombraven amb una puntada virulenta els drets civils aconseguits en aquesta última legislatura i la família, abans diversa, prenia de nou formes totalitàries.
De sobte, vaig despertar-me entresuat. No recordava res fins a mig matí quan un conservador català afirmava que no hi havia diferències entre esquerres i dretes. Se'm va glaçar la sang. ?¿Podrien voler un nou pacte com el del 96? Vaig trucar a en Joel. Em va tranquil·litzar. Va dir-me que el nou de març volia votar PSC.

La final d'un mundial. (A Zinedine Zidane)

Si pogués somiar en d’altres móns (ser un pirata de mà de garfi, un bandoler amb cavall negre, un cantant de rock’n roll, un viatjant per móns perduts de la Índia) potser escolliria marcar un gol, i guanyar la final d’un mundial. Sentir un món dient el teu nom, i qui sap, potser pels anys, i les esperances perdudes, ara penso que més m’agradaria veure-ho fer el meu fill, i si hagués estat jo potser el primer que hagués buscat hagués estat l’esguard del pare.

Impressions de futur. Polítiques contra la violència de gènere.

José Ortega y Gasset proposava una República en què el clientalisme no fos un factor per adjudicar llocs de responsabilitat, sinó el treball, la decisió, els projectes de futur, les idees i la trajectòria. Hauria de ser així, i criteris territorials, quan es parla de diputats a l’Estat o parlamentaris del Parlament, o senadors, no haurien de tenir importància. Els criteris de gènere, en canvi, em semblen defensables en tant que el patriarcat ha creat una situació injusta en el terreny social, que es deriva a l’espai polític, però això no hauria de seguir essent així, i els criteris igualitaris legals, ja en funcionament, i la revolució cultural, que és allò que més costa, han estat engegats per l’única revolució triomfant del passat segle XX. Davant d’això, els elements més cavernaris d’un patriarcat que es resisteix a desaparèixer reaccionen amb violència.
En un hospital vaig poder veure emmanillat, amb la mirada perduda del boig, a un home que havia conegut des de petit. Enganxat a una cervesa, sempre reia i deia coses sense sentit, de manera no violenta, tot i els crits. Un divendres a la nit va tornar a casa més borratxo que de costum, agafar un ganivet i va amenaçar filla i dona, després d’estomacar-les a consciència. Els veïns van acudir alertats pels crits: també van rebre cops i espentes. Dos mossos van haver-lo d’immobilitzar i endur-se’l a comissaria. La dona l’havia estimat durant trenta anys: plorava afirmant que l’havia estimat molt. Dissabte la mateixa història. El diumenge fou quan me’l vaig trobar en un llit d’hospital com un dement. Algú estrany i malalt. Tres automòbils dels mossos d’esquadra. Llums, soroll. Una casa amb les persianes avall. Van arribar i van deixar l’animal. La dona hauria de dormir de nou la nit del diumenge passat amb l’home del ganivet i la mirada estranya. Davant d’això la llei ha d’assegurar la denúncia, tenir centres preparats per tractar malalts, no permetre la tornada a casa d’un agressor, digui el què digui parents i familiars, fins que la rehabilitació no sigui una certesa, si és que aleshores la família ho permet. Si no hi ha denúncia, hi ha malaltia mental, i davant d’això l’Estat, que representa la sobirania de la comunitat, ha d’actuar amb fermesa, i ha de tenir mecanismes institucionals d’infraestructures mèdiques i sanitàries per evitar l’horror. Els costos podrien ser importants, però és precisament aquest tipus de seguretat la que l’Estat també ha d’assegurar.

Direcció a Itaca.

Si el PP d’Esperanza Aguirre i Rajoy, en aquest ordre, ha de representar el liberalisme d’aquest Estat, com deia Montserrat Nebrera avui tot cridant com sempre, ens succeirà com durant la Il•lustració, que els que més il·lustrats foren eren jesuïtes, i d’això encara en tenim, que el papa negre és nascut en territori espanyol. Podran ser també liberals? Si ho són en el PP, sens dubte que també ho poden ser els germans de Déu. El liberalisme del respecte de drets i de llibertat és i ha estat quelcom del progressisme. Tot i que des de sectors reaccionaris o conservadors, llegeixis CiU també, s’han volgut apropiar de la ideologia com si fos quelcom propi, de manera molt indeguda, ja que la ideologia és i ha estat transversal. Com transversal és el somriure d’Aguirre en fer llenya de l’arbre caigut. Dic que si mai cal fer o construir el manual del perfecte polític el primer article a respectar hauria de ser no aparèixer amb un gran somriure després d’haver actuat de manera aberrant. Si l’egoisme imposa ja no voler fer quelcom sinó evitar que ho faci un altre, en tot cas no aparèixer de la mà del líder a tot arreu, tots els dies després del fet, com mofant-se de tot plegat i de Gallardón en particular, que el paper de víctima li escau, per altra banda. A Rajoy se li ha quedat cara de tonto, o més, i quan la té al costat ben repentinada, a Esperanza, em dóna la sensació de no saber gaire què fer... gaire què dir... Aznar, Aguirre, Acebes, Zaplana, Rajoy, Nebrera, Pizarro, Fraga, Visca el PP del liberalisme! En aquest PP Nebrera té el futur assegurat.

De ministra de cultura analfabeta a hereva de l’aznorismo.

Aznorismo m’apareix subratllat en vermell en el corrector. He equivocat la z. Hauria de ser asnorismo, però l’he volgut mantenir en tant que així subratllo també la difusa personalitat de Rajoy, perquè si Zapatero acaba les paraules en Z, Mariano Rajoy així les comença, i no diu si, si, si, sinó zi, zi, zi, mentre els periodistes de primera fila podrien aprofitar l’instant, si ho troben convenient, per canviar de nom.
Des de les glorioses aparicions públiques d’Esperanza Aguirre com a ministre de cultura fins a la fortalesa de qui vol heretar el llegat d’Aznar, potser amb alguna petita esquitxada grisa de l’home del “primo de Sevilla” ha plogut poc, però han passat molts anys –com el text se m’escapa de la mà, incontrolat, amb connotacions tan brutes de paraules tals com ...
El poble o les masses, o les persones, o els ciutadans, que es lleven al matí pensant en arribar a final de mes, que la cambrera porti l’escot d’ahir, i no trobar-se una nota en Din-A4 d’adéu en arribar a casa, i així i tot continuar vivint, no arribem a comprendre la fortalesa de l’ex-analfabeta ministra de cultura, en tant que no només té forces per pentinar-se, enlacar-se del verb enlacar, somriure a tothora, ésser política d’un cert èxit, nineta dels ulls del nan que sempre en el PP ha estat gegant, i en l’escenari internacional culpable de guerres terribles, i del gegant de barba del zizizi, que finalment sempre ha estat un nan, sense esperit, i que no sap prendre decisions com caldria. Ni en sap, ni té coratge per fer-ho, i així passen els dies, i a Alberto Ruíz Gallardón li diuen que no. Bé, en aquesta vida no es pot tenir tot, a excepció de l’ex-ministre de cultura analfabeta i hereva de l’aznorismo més atroç, que ja no actua per allò que vol, sinó per l’odi que el porta a rebutjar i res construir: vayase señor González, vayase señor Gallardón. Si quelcom li passés el del bigoti de ressonàncies històriques, el gegant nan del zizizi ja tindria una nova gurú o guia per dubitatius que no saben massa on trepitjar. En tot cas, el PP viatge al centre... amb Pizarro com a novetat, i Aguirre de govern cultural a l’ombra... això va directe al centre antagònic de tot sentit comú.
I com ens divertíem quan deia qualsevol cosa la ministra de cultura. Però ara ja no, ningú riu, a tots se'ns ha quedat el somriure glaçat, sobretot, a Ruiz Gallardón, qui s'ho havia d'imaginar...

Que alguien me apague la TV.

Si quieres vivir la vida ni te cases ni te embarques, sino sólo cómprate un perfume Diesel, sé niño malo, y como si fuera alcohol riega bien el cuello y lo que quieras, y luego píllate un resfriado bajo la lluvia o mastúrbate en un ascensor. Si jamás decides dejar de soñar, y abandonar esta pesadilla invocada y dejar de estar en Hollywood de la frontera, te darás cuenta que apestas.
Si referentes de humanidad te decides a invocar olvida a Gandhi o la Madre Teresa de Calcuta, allí están para el bien de la humanidad las compañías de comunicación, de teléfonos móviles y de Internet. En una sala repleta, en uno de estos anuncios, creo que remete a Imagenio, un apasionado bailarín relata las grandes proezas y todos, o sea metáfora del nosotros, aplauden incrédulos ante la gran heroicidad de la compañía que, para bien de la humanidad, y a cambio de un módico precio, nos permite gravar, y poder ver las imágenes para delante y para atrás. El bailarín baila por la euforia del descubrimiento. Lo de Vodafone irrita por la voz que presenta el anuncio. Parafraseando: de aquí o de allí, éste o aquella, hombres y mujeres, bajos y gordos, todos pueden hablar con otros, por lo cual, y por el bien de la humanidad, es nuestro momento. Menos el de los pobres que no tienen ni móvil ni Internet, ni nada de nada.
Hablando de pobres… Éstos pueden pasarse, de nuevo Movistar por el bien de la humanidad, a esa tarifa que además de no costar nadaaaaaaa, cómo canta una de Argentina o Uruguay, creo, te quita la nostalgia, y el teléfono por arte de magia casi es como si te llevará al país de tus orígenes para oler sus frutas, comer de la olla de mamà, o tocar el amado, y aunque vivas en un mundo podrido de racismo, y las empresas se beneficien del trabajo que te aboca a la miseria, no sientes nada de nada de nostalgia, y eres feliz para siempre jamás.
Nada que si eres mujer heterosexual o hombre gay consume café de la cafetera más regalada por estas Navidades y sueña que después de What else?, dices no en realidad te quiero a ti, llevarte a mi cama, querernos muchos y comer perdices, sin papels Din A-4, que me anuncien que te vas. Si se acaba tu sueño, no te preocupes, sírvete otro café, esta vez de los de la cápsula color rojo pasión, quizá se te aparece Nacho Vidal.

Decía un grupo castellano llamado Ilegales: tengo un problema sexual, soy una bicicleta, tengo un problema sexual: me gusta ver la televisión. No entendí jamás lo de la bicicleta.

Festes de Nadal gens catòliques ni apostòliques.

Va sentir el fred de l’hivern en els peus. Ja no va poder pensar amb claredat. El fetge li va començar a demanar whisky: s’havia acostumat al tràfec després del foc a la gola. Laura li havia dit des d’una habitació vermella: foc, camina sense separar-te de mi. I ara els dies freds de gener li recordaven que si no sabia fer foc, bé hauria de fer alguna altra cosa: whisky. Potser acompanyat d’un pastís de cireres. Li relliscà el suc vermell entre les dents i van tenyir-se del roig llefiscós de la sang. Darrera els arbres s’amaga una amenaça evanescent: whisky. Foc camina amb mi. Sentia les bèsties pròximes, com si des dels avets es projectessin cap a la poca civilització d’un poblet amb poc més de cinquanta-un mil habitants. Per què han mort els dies d’abans? Per què vaig somiar que la teva mort no seria revelada? I com en una bombolla eterna, lluny del món i del mal, vaig anhelar que això no s’acabaria, que potser podria perenne, com les fulles de les alzines, per sempre més lluny de tot en el teu món, allà on les pedres assenyalen l’indret estrany en què fores assassinada. Però de manera desestructurada i caòtica, amb paradoxes enormes, la vida com el teu món no m’ha deixat tranquil, i els dies de solitud acabaren quan vaig descobrir quines foren les paraules que vas xiuxiuejar en l’habitació vermella.

micro10: El plàtan.

Quan li va rebentar el cap per un encàrrec ben pagat a un home de negocis davant de la filla rosseta de trenes precioses agafades amb gometes de color de rosa, va saber que allò un dia o un altre li passaria factura. Tenia instint per aquestes coses. Potser fou, però, el marit de la puta de la faldilla estreta, o el pare d’aquella morena amb cara de monja sosa, o algú a qui devia calers, o...
Va saber de l’adéu definitiu cinc segons abans de l’explosió. S’havia llevat feia mitja hora, va besar la dona i va acaronar la nena abans de marxar. Li encantava la pell de la petita Mariona. No va poder-se estar de tornar-la besar. Quan va obrir la porta va agafar un plàtan, tot i que el va tornar deixar sobre la taula. Se l’hagués menjat de bona gana, tanmateix s’havia promès per trentena vegada començar un regim de rigor. Un segon abans que el cervell esquitxés tot el vidre del Volvo, allò que més ràbia li havia fet era no haver clavat dentallada en aquell plàtan groc que gustós s’hagués deixat devorar.

Crònica de la presentació de l'Agenda Llatinoamericana.

Vaig assistir a la presentació, per part de Jaume Planas i de Jordi Soler, de l’Agenda Llatinoamericana. És una brillant aposta de comunicació des del sud en contra de la misèria terriblement injusta, que molts liberals i conservadors semblen ignorar quan a partir d’una arrogància important presenten el sistema com quelcom perfecte, i les alternatives com foteses.
Dit això, crec que l’esquerra quan parla de persones carismàtiques per tal d’evitar la misèria, com van fer ahir Planas i Soler, s’equivoca profundament. També a principi de segle XX a l’Estat va demanar-se el cirurgià de ferro per adreçar el camí, i varem acabar amb l’ombrívol Franco durant quaranta anys. Allò que més s’assembla a un dictador de dretes és un altre d’esquerres. Stalin va matar menys metòdicament que Hitler, però implicà un major nombre de víctimes. També varen dir que Cuba té el grau d’alfabetització més important del món, i a mi em va sembla fantàstic. Així, els presos homosexuals o polítics poden llegir a James Joyce abans d’anar a dormir, tot i que no els servirà per a res, ja que en una societat totalitària el coneixement és inútil quan resulta crític.
Jaume Planas va anomenar profeta a Pere Casaldàliga, profeta com en Moisès que va guiar el poble de Déu a escapar d’Egipte, i el cità per afirmar que et rebel•les en contra del sistema o ets còmplice de la mort de milions d’éssers humans de gana. Això no obstant, resulta que les causes de la mort són sempre molt complexes, i les culpabilitats difoses, i el blanc i negre irreal. És el mateix que afirmar: o pensen com nosaltres o ets un assassí, còmplice de les morts. Bé, és que hom no pot creure que una revolta en contra d’un saber acumulat d’anys i de segles, vull dir la radicalitat o revolució, portaria encara més morts, i per això m’inclino pel camí de la reforma?
No és estrany que es riguessin de la relativitat quan es té tan clar el bo i el dolent. Però el fet és que grans veritats en el segle passat causaren traumes enormes per a la humanitat, tant per raó de la dreta com a causa de l’esquerra totalitària, la de les grans certeses. Adorar el líder, pensar que hi ha profetes, ens allunya del relativisme on es gesta la intel•ligència útil per humil, mentre que les grans veritats esdevenen grans catàstrofes. Adorar el cap, permetre el totalitarisme, tenir profetes, crea monstres que assassinen per tenir mal de queixal, com acostumava Stalin, o de forma sistemàtica com Sendero Luminoso o Pol Pot. La radicalitat, a més, té el gran problema d’engendrar reacció.
Em va resultar inverosímil mantenir que existeix una oligarquia política, quan en realitat allò que es produeix en tants Estats són autèntics combats dialèctics, verbals i de gran virulència entre formes molt diferents de comprendre el món, que en d’altres temps fins i tot portaren guerres, morts, ¿sabran com va morir Julián Besteiro?, i crims.
Va escriure Borges que un pintor va dibuixar el món: arbres, cases, habitacions, mars, muntanyes, fàbriques, rius, camins, carreteres, i quan era prop de la mort, en allunyar-se de la magna obra, va descobrir-hi el rostre. Si ignorem que qualsevol anàlisi del món no passa per veritats, sinó per mirades, ens convertim en dictadors, obliguem els altres a pintar el nostre rostre sobre allò tan diferent que contemplen.
Jaume Planas va dir que els que no estiguem d’acord, llegim l’Agenda Llatinoamericana, on també haig de dir que s’hi troben bones idees, perquè en ésser descoberta la certesa, explicava, l’argumentació d’allò que Planas veia de manera tan clara, ens adonaríem de la raó dels profetes. Aquestes paraules van recordar-me al cas dels anarquistes espanyols que estaven convençuts de què monges i capellans honestos despertarien de la mentida quan els llegissin la nova bíblia anarquista. Avui, això s’utilitza per analitzar la bonhomia o ingenuïtat anarquista. Fa una setmana varen venir un grup de catòlics a donar-me un llibre: llegeix i creuràs. T'esperem a missa de set. Com que llegeixo feixistes a diari m’he atrevit amb l’Agenda Llatinoamericana i el text religiós. Pateixen del mateix: pensar ésser en poder de la veritat absoluta.
Com que jo dubto, abans de pujar un avió sempre reso un Pare Nostre i un Ave Maria i també m’escolto els escriptors i presentadors de l’Agenda Llatinoamericana, sobretot, quan critiquen els liberals il•lustrats, ja que tampoc el sistema no pot ser contemplat com un Déu omnipotent i gairebé perfecte.

Micro9: Coliflors o què hom escriu perquè odia el paper en blanc.

Tenia vuit anys i furibund l’odiava. Cabell negre, pantalons curts, mitjons de llana gruixuda, ulls de dimoni i maleta de col•legi a l’esquena. Se m’acostava, em feia una reverència i m’allargava la mà. Hola Ramon, saludava el podrit, i quan li encaixava, deixava anar una sorollosa i fètida flatulència de flaire fastigós a coliflor. Collons de nano, pensava jo, ja m’ha tornat a fotre, i se n’anava tot vermell. La mare em va etzibar una clatellada un matí per negar-me a donar-li la mà al veí llardós. Dóna-li tu, vaig esperonar-la, i així ho va fer, i el marrec res de res, sinó que a més va besar-li la mà a la mare, que en va quedar ben satisfeta i em va estampar un altre bolet, per mal educat em va dir.
Em vaig fer gran i gay. Una nit de matinada de primavera, col•locat a sobre una fera salvatge que em va enamorar pel far, com si jo hagués estat mariner perdut en terres llunyanes en busca de llum de costa, m’hi vaig abraçar i ens varem acaronar les mans. De sobte el so estrident i l’olor de coliflor. Ens coneixem, oi? Va contestar-me que sí. La mare és feliç: li besa la mà galant, i jo li cuino coliflors.

Micro8: Magdalena es nombre de pecado.

Pensé que Magdalena no era una buena mujer para mi salud cuándo la descubrí dejándose achuchar el culo por el pervertido de mi abuelo que de tonto ni un pelo y sí muchos coches buenos. No perdéis la pasión jamás… ¡Qué bonito! Me dijo madre cuando recibí aquel extraño mensaje durante el octavo año de cornudo oficial en Guadalupe. Decía: Te espero a las nueve en el hotel de siempre. Cómo comprenderán ustedes hoteles los martes son excesivo costo si uno tiene casa con jardín, y su piscinita. No dije nada, salvo cuando llegó a casa pasadas las nueve y media: ¿No tenías una reunión? Se canceló, contestó. Esa noche tuve que hacer el amor sin ganas, joder, y daban futbol.

De còmics, de repeticions, del poder sobre la ment i de matar.

Res no em pertany, em diu l’anunci d’un líquid d’aquests per fer esport, ja ni el meu propi cos, que sua sense que li doni permís o no puc evitar parpellejar. Tampoc el meu cotxe, que em posseeix, ¿qui posseeix a qui?, es pregunta una marca d’automòbils. Curiosa paradoxa que en el mercat desenfrenat deixi d’existir la propietat de les coses, fins d’hom, del cos i de la ment. El cervell ja fa temps que m’ho pensava, pensa coses estranyes, i pensa que pensa, que deia Descartes, què penso que penso, existeixo, però qui és qui pensa, si jo estic pensant que penso. Davant de qualsevol pastisseria, prou tonteries, i penso que no hauria de comprar-me la pasta de crema. Entro a comprar. Tampoc el meu cos em pertany. Sóc dèbil i poc disciplinat. Caòtic. Em passen coses. Potser per aquesta amalgama de pensaments estranys. On no succeeix res és en còmics o sèries de televisió, que per això són productes de qualitat qüestionable. House és una repetició de casos estranys, a voltes en excés, als quals els metges protagonistes es pregunten en noms que no entenen ni el gremi de metges, per acabar amb una solució que ens pot semblar més o menys raonable, i a vegades gens. La repetició és allò que ens encanta. I el mercat ho sap. Maleït! L’estructura repetitiva és igual, perquè ens agrada la rutina. I esperarem en el sofà que en House deixi anar alguna acusació terrible i irònica el bo d’en Wilson, que ho tornarà tolerar. Les miradetes persistiran entre la Directora de l’hospital i el protagonista malhumorat, i mai no succeirà res de nou sota el sòl. Podeu oblidar durant un any de la vostra vida veure Vent del Pla (o Breda, dedicat a Casals), i quan torneu no haureu perdut fil. Perquè res no avança, sinó que és la continuació maleïda del temps cíclic dels grecs. En Clark Kent tindrà a perpetuïtat la història, que sí o que no, amb Lois Lane. I Peter Parker, Spiderman, té des de fa més de trenta anys una tieta que hauria d’arribar a tenir al voltant de segle i mig en quatre dies. Viurà per sempre, perquè adorem la repetició. L’acudit de l’Spiderman quan deté el malvat. Stavisky semblava voler fer amb Spiderman quelcom diferent: viatge iniciàtic. Terribles enemics superats i un camí d’aprenentatge que haurien d’haver portat a l’heroi a descobrir fins i tot nous poders, però quatre dies més tard, rep de nou i com sempre una pallissa a mans de Tony Stark, Iron Man. Res de nou en la terra del senyor, qui mou un fil pot quedar-se sense vendre. A Perdidos continuaran les coses surrealistes sense explicació, que ens agraden perquè ens desperten preguntes, però res més enllà de tot plegat, només un seguit de sorpreses, de coloms darrera d’un mocador.
Sorpreses et dóna la vida, però no allò que es compra i ven. Sorpresa em va causar l’altre dia en un restaurant estrany i inhòspit, les paraules d’un caçador que per coneixença va venir a asseure en la taula on sopàvem, jo pollastre rostit, i ens va dir que havia assistit en una caça a Andalusia en una finca de dos mil hectàrees. No ho explicà així, però el fet és que un pobre lleter (de treure llet de les baques) va fer-se ric hisendat, i es guanyava la vida fent pagar 18.000 euros per caçar en la finca cérvols i porcs senglars a rics i famosos. El caçador va poder-hi anar perquè el nou ric havia estat aprenent de lleter en la granja del caçador. No n’hi havia pocs de coneguts i d’homes d’ordre i de bé, que van decidir amb rifle a la mà rebentar estómacs dels animals endormiscats d’una zona perduda del sud d’Espanya. No en tenen prou amb el poder del capital, no se senten prou propietaris de les vides d’empleats, secretaris i treballadors, i sembla ser que també els agrada saber que poden matar. El poder sobre la vida d'altres éssers. No critico la mort d'animals, que per això menjo, sinó només em sorprèn la necessitat o voluntat de matar coses. Jo, que no deixo de parpellejar de sorpresa, tot i que havia volgut evitar-ho per demostrar que el cos em pertany, i que tampoc no puc posseir el cotxe de l’anunci, perquè no el vull comprar, m’aniré a veure la nova edició de Mazinger Z, Makinzer s’anomena que m’arriba per correu. ¿Qui vol apostar que l’Afrodita A no continua llançant bombes de foc irascible per uns punxeguts pits vermells?

24 anys.

A propòsit de l’assassinat comès per les bèsties.
Quan jo tenia 24 anys, encara no havia vist llàgrimes en els ulls de l’estimada quan vaig dir-li de compartir la vida amb mi, ni havia traspassat la defensa d’un equip desconegut en un camp perdut, amb una passada de gol, i el gol, que ens va convertir en campions d’una lliga estranya i petita perquè ningú la recordi.
Amb 24 anys, jo no coneixia encara com es fa de dia a Cadaqués, en una casa perduda, durant una intempestiva sortida de cap de setmana. No tenia ni idea, tampoc, de què se sentia en pujar sobre un cavall o l’olor del vent a les tardes d’estiu sobre una moto negra.
Jo, amb 24 anys, havia oblidat tots els paraigües a l’armari, i en els matins de primavera, tot i que tornés xop a casa ,m’agradava trepitjar l’herba verda dels voltants d’una casa en un poble petit. Tenia tres amics per salvar móns desconeguts, les nits del divendres per riure’ns de nosaltres i dels altres, un gos petit i lleig que m’acompanyava allà on anava. Un somriure preciós que em donava calidesa a canvi de res en nits fredes d’hivern.
Jo, quan tenia 24 anys, no li havia pogut demostrar a la mare que podia acabar una carrera, ni amb el meu pare que vaig ser feliç treballant els estius amb el seu camió de Barcelona a Vic, i de Vic a Barcelona.
Amb 24 anys ningú m’havia regalat encara dos pastors alemanys, que em fan tornar boig, quan s’escampen o em trenquen els rosers, ni havia somiat tenir fills, ni havia pogut dir adéu als avis.

Quina idea pot voler acabar amb tot això? Quina ment podrida pot aplicar violència tan estèril? Qui sobre l’herba verda vol escampar un desert infèrtil d’odi? Qui, per aplicar la ideologia pròpia, pot crear tant dolor a l’altre?

Com ha de ser una nit de la mare que ha perdut el fill? Quines sensacions ens dóna el rostre torturat i les llàgrimes sense esperança del pare que ja no pot dir mai més t’estimo? Quina classe d’ideologia pot construir res després d’un mar de dolor com aquest? Quin règim podria engendrar un odi tan feroç?

Sol a casa, penso com seria, el dolor per la pèrdua de la meva dona, els meus germans, o els pares, i no puc ni això, ni imaginar, com n’ha de ser de terriblement sagnant, la ferida de la pèrdua d’un fill de només 24 anys.

-------------------------------------------------------

Molta atenció en la resposta en contra del terror. Llei i Estat de dret. Escampar odis irracionals, com s'ha fet des de l'oposició, el president de l'AVT i alguns mitjans de premsa i de ràdio, pel carrer pot acabar de qualsevol manera, ja no controlable per ningú.

Contra la violència de gènere: igualtat/llibertat

Margarita Nelken, socialista, i Clara Campoamor, republicana i feminista, tingueren discussions que feren tremolar les parets de l’hemicicle congressual durant la Segona República. Després de la transició el PSOE ha rescatat la figura de la republicana. Potser han canviat les coses en pensament abocat a la igualtat de gènere.
El socialisme fins fa quatre dies, ancorat en el marxisme, havia interpretat la desigualtat de gènere dins de les categories habituals: la dona era discriminada en tant que treballadora... En fi, com l’obrer.
El feminisme deia que si això era veritat, en tot cas aleshores la dona patia una doble discriminació: com a treballadora, però també pel fet d’ésser dona, i això resulta que era, o és, transversal.
La dona del professor catedràtic en història dels peixos submarins (que per això són peixos, però ¿poden tenir història?), que a la vegada és directora d’una multinacional, i coordinadora de la secció tercera que aglutina cinc milions d’administradors i de treballadors (¿potser masses?), pot ser tan brutalment humiliada per la salvatjada egoista, paranoica i malaltissa d’un brutal marit, talment de la mateixa manera com la filla del pastisser que ha conegut un arrogant cap pelat d’idees tosques.
La llei contra la violència de gènere proclama en el preàmbul que és per acabar amb aquesta lacra assassina en contra de la igualtat entre persones. D’acord. Però afegiria que aquesta pesta violenta és alhora la reacció de sang, com tantes d’altres reaccions, en contra de l’única revolució del segle XX, que ha vingut canviant les coses en positiu: la revolució feminista, que tan de bo en aquest segle pugui ser femenina. Conseqüència en fi de posseïdors paranoics que no permeten allò que en el carrer és ja una realitat: no per ser dona pertanys a ningú.

Blocs Solidaris.

No em puc estar de dir-ho, això dels meme té quelcom de malvat divertit, en tant que permet i esperona la lectura, i fins fer contents els amics, l’últim que ha sortit és el dels blocs solidaris. No sé si s’ajusta, però jo seguiré la roda, que va girant deia Gerard Quintana, i anomenaré els blocs que m’agraden i que per això llegeixo. Han de ser set, un per cada pecat capital.
Si l’anomenem entre tots moltes vegades i ens fem repetitius, serà just: José Antonio Donaire. El bloc té dues grans qualitats: la intel•ligència i la creença en l’esfera de blocs. A mi, m’interessa sobretot la primera, i a cada nou text nova llum de reflexió política. Són genials els textos literaris, la construcció que està fent d’una nova política, que ha convertit amb metàfora amb el 2.0, i brillants els anàlisis sobre nacionalisme, amb alguns punts de vista dels quals no estic d’acord.
La Pia Bosch. Tampoc no tinc dubtes en parlar d’aquest bloc. En primer lloc, i per sobre de les altres coses, perquè crec que la Pia escriu realment molt bé, i sempre és un plaer la lectura dels textos que dibuixa amb mà femenina. No ho dic, però, per la preocupació social, molt manifesta en el bloc de la Pia, per un sector de la població, les dones, avui encara amb problemes importants i molt rellevants per aconseguir una veritable igualtat, sinó per l’escriptura a partir del jo que et transporta a reflexions generals, d’interès sempre per tota persona amb preocupacions socials, culturals i polítiques.
El bloc d’en Jou McQueen estranyament escrit en castellà. Cal citar-lo només pel poder de metàfora, només per això ja val la pena llegir-lo, però també per una escriptura de carrer, trista a voltes, dura i sense pietat d’altres, sempre embolicada com un nus que es desfà en una frase final... Em recordaria a Millás tot i si no sabés com li agrada l’escriptor madrileny. Franc, directe, clar, però a la vegada del matís de la poesia escrita en prosa.
En David Maldonado. Sense dubtes. El bloc d’en David és com en David. Clar, sincer i franc, desprèn humanisme per totes bandes, i això m’agradaria que fos el socialisme finalment: humanisme. Té, a més, alguns bons textos literaris. I si alguna vegada es cabreja, aleshores, escriu des de les entranyes, i del text no pots respirar o ets perds el millor.
El bloc d’en Carles Casals. Aquest noi porta la crítica a les venes. Quan hom parla, en Carles Casals escolta i veus com rius de sang des de l’estómac viatgen frenètics cap al cervell del bo d’en Carles, i baixen després per la gola fins sortir de vermell enganxós i convertir-se en text. Hom no pot llegir els bons textos d’en Carles sense quedar-se indiferent, si ho fas, hauràs de comentar... O bé, si no sents aquesta necessitat és que estàs perdut, i hauràs de creure en alguna cosa, com en Carles, que creu que seguirà bevent.
L’Àlex Sáez o la virtut cívica. Com sabran, l’Àlex és diputat i té un bloc on hi ha textos de cultura, d’abast general: jazz, rugbi, futbol, pintura, ciutats, llibres, entre molts d’altres. Té algun text escrit des d’una perspectiva molt personal. És un bloc on es permet el diàleg, i l’Àlex més enllà de si estan d’acord o no segueix ferm en la convicció de què cal pronunciar-se des de la més estricte enraonada serenitat.
En Roger Casero. Estic d’acord amb la descripció que n’ha fet la Pia: és un home compromès. El paper de la masculinitat, la crítica en contra del masclisme, ressenyes d’actes, de conferències, una preocupació constant per Sarrià de Ter, i potser desdibuixats, entre línies, aquí i allà, alguns dels millors valors del socialisme.

Set pecats capitals. He parlat bé dels amics. A tots els conec! Però bé, no és menys cert que a tots els llegeixo encuriosit, perquè els blocs que tenen són fantàstics en majúscula, i que ni un sol mot dels avui escrits aquí, accepto que senzills d’escriure, no ha estat pronunciat banalment, sinó amb una convicció profunda que atorga saber que dius coses fàcils però certes o veritables, d’aquell perfum únic que pot tenir la veritat, que ho és només per hom qui escriu, i quan es trasllada el món comença a ser relativa, segons la mirada que s’hi adreça.
D’altres blocs que hagués volgut dir són també el d’en Narcís Sastre. Curiosament molt intel•ligent, precís, mesurat i educat, d’un militant d’un partit, Convergència, que avui sovint, pel líder, mostra tot el contrari. El mateix podríem dir de Santi Vila, un bon polític i brillant. Per últim, Francisco Veiga té un bloc fenomenal per comprendre de política internacional.

Taxi al lado oscuro. Abu Grahib.

Reinaldo Arenas, que té un llibre fantàstic, Antes que anochezca, va escriure que després d’aconseguir escapar de la Cuba de Castro, on els gays són perseguits i humiliats, en arribar al sud dels EUA, va dir: això del capitalisme és la mateixa merda, però aquí si més no ho puc dir. No és poca la diferència.
Àlex Gibney ha filmat un bon documental on denuncia la política de l’exèrcit dels EUA a Guantánamo, Iraq o Afganistan, producte a més tragèdia d’una llarga evolució de falta de consciència, d’escopir en contra els drets humans.
Gibney comença amb la història d’un taxista bon pare de família, un bon ciutadà del món, que és en mala hora en el lloc pitjor. Capturat per l’exèrcit de la “democràcia”, apareix mort, com d’altres 100 presoners més, en circumstàncies estranyes.
Taxi al lado oscuro és el nom d’aquesta producció en què queda clar que les imatges, que el món ha pogut veure, de soldats despullats, o sobre una caixa amb els braços estesos, o amb el sexe entre les mans, o amb bosses al cap, o uns sobres els altres estan nus, no és casual, sinó tortura pensada.
Per què...
soldats despullats? Perquè els pensadors de l’horror han descobert que la mentalitat en el món àrab sobre la sexualitat provoca greus humiliacions per l’ésser humà quan els obliguen a masturbar-se o a despullar-se, per això fins i tot han fet que dones soldat els toquessin.
sobre un caixa amb els braços en creu? Perquè els han dit que si es mouen un mil•límetre moriran electrocutats. Proveu d’estar en aquesta posició deu minuts.
bosses en el cap? Perquè hom perd el seny si no té estímuls exteriors, i els taponen la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte.
els posen uns sobre els altres? Per repetir-los una i altra vegada a l’oïdaa que són maricons, que en realitat no és res dolent, sinó una mostra més de la mentalitat totalitària de l’exèrcit de la “democràcia”.
Què faríeu si li haguessin fet això a la vostra mare o pare, fill o filla, germà o germana? Algú sap d’on neix l’odi?

Estetització.

Tot és llest perquè ens vagi fenomenal. La ¿massa? –potser millor les persones– guarnides amb banderoles, colors i pancartes. Darrera de l’escenari les persones importants se saluden, s’estimen, es petonegen i es feliciten. S’exalta el líder que com imbuït de dons celestials, seductor, enèrgic i contundent apareix en l’escenari de les veritats, d’on la relativitat és apartada, i saluda mentre la música associa imatges i gestos, i l’estètica vol traslladar una onada de sentiment popular conduït pel cap i amics, que aquí els ministres es tutegen, i ens deixen el perfum de les relacions personals, ens permeten entreveure la bona relació, es miren, i es dirigeixen paraules, i tots contents pensem que tenim el millor equip. I l’escenari és lluent i aplaudim, els aplaudim, i se senten forts i poderosos. I potser tal vegada en excés necessaris, en una vida que finalment és líquida i el món té aquesta maleïda mania de no deixar de rodar fins faltin els imprescindibles. I la massa aplaudeix i embriaga d’honor i d’excel•lència. Hem transformat la política en teatre. En l’última ocasió hem proclamat a Zapatero candidat. Gran sorpresa, gran esdeveniment. Per què puja la Sonsoles a l'escenari? I no és necessari trobar-ho malament, però em pregunto pels motius.
Però jo n’he format part moltes vegades, d'aquesta massa, i aquesta massa finalment es difumina en persones o individualitats de noms i cognoms, que escolta, i diu en això tens raó, i en allò t’equivoques. I el discurs de Zapatero fou encertat, va presentar una bona tasca social, i un convenciment de què cal seguretat i ordre en economia, que això Pedro Solbes ho garanteix.
En tot cas, hi ha un continent que es mor de gana, un gran repte amb l’immigració, amb gent vivint arremolinada, patint gana i fred, essent els més vulnerables en el mercat laboral, que d’innocent no en té res, tot i allò que diuen els liberals; gents que busquen menjar entre les escombraries de les grans ciutats; humans grans sense recursos ni poder encendre la calefacció; dones assassinades per l'antiga mentalitat masclista que es nega a morir; dèficits molt importants en recerca i personal investigador; una educació que encara no és a l’abast de tothom; cal saber trobar formules d’energies que signifiquin el mínim impacte pel territori; s’ha de solucionar el problema de les infraestructures a Catalunya ja, que si arriben els convergents podem estar molts altres anys igual, i no sembla una bona opció una ministra amb tants problemes plantejats; algú hauria d’entendre que el català és un bé d’Espanya i que també s’hauria de poder parlar en judicis a Madrid, que parlar el català no és falta de respecte, sinó identitat, i això és irrenunciable.
No voldria ser catastròfic, ans tot el contrari. Els governs socialistes han estat el gran avenç de l’Estat durant els últims segles. Sens dubte. Però cal nous reptes i horitzons, i no són poques les noves necessitats.

micro7: pensida.

Ni els metges ni tampoc la viagra, l’havien pogut ajudar. Va haver de comprar-se un cotxe més gran que la casa del veí per curar-se la impotència.
Per la impotència hom pot fer dues coses: o refundar el catalanisme i fer-ne una casa gran o l’experiència de l’amic que aquí he traslladat.