La tomba, el mort, el lladre, els rellotges i l’anell. Imaginacions, fum de colors, a propòsit d’una notícia del 15 de maig.

Ha estat tot plegat una qüestió de sentiment: la tomba, els rellotges, el lladre i l’anell, que potser han giravoltat a l’entorn del mort, com planetes del sistema solar al voltant del sol.
Els anells són quelcom sentimental, no cal explicar-ho. Més enllà de l’estètica, molt sovint ens recorden a una persona, a un compromís, a unes obligacions; a d’altres, però també, els produeixen una curiosa morbositat de quelcom prohibit. No és estrany. Nicole Kidman, Alice, afirmava en la pel•lícula d’Stanley Kubrick, Eyes wide shut, estant casada i amb nens, que per una mirada hagués perdut el cap i ho hagués abandonat tot. Per mitja tarda! Potser la morbositat resideix en aquest punt: tenir el poder de fer abandonar a l’altre/a tot plegat amb l’esguard d’una mirada. En fi, tot plegat innocent especulació.
Crec, tanmateix, que si els rellotges no tinguessin quelcom de sentimental, no l’haguessin enterrat amb tres rellotges. No un, sinó tres. Per mirar l’hora tants no són necessaris.
Potser, a les dotze de la nit, quan en el cementiri de Sant Andreu no hi ha res més que un llarg silenci estrident, va etzibar un terrible i ensordidor retruc a l’oïda del guarda, l’accionar-se d’una de les alarmes dels tres rellotges del mort. O potser totes tres a la vegada, que encara hagués estat molt pitjor. Per què el disparar-se de les tres alarmes de forma conjunta?
Les tombes són llocs de memòria o de records, perquè d’altra banda potser tots plegats podríem anar directes al riu el dia dels adéus. El fill va visitar la tomba del pare i ben aviat, en conseqüència, va adonar-se que algú l’havia profanat. La policia després d’ésser avisats van descobrir l’absència dels rellotges i de l’anell. 5.000 euros era el valor de l’anell, que el guarda del cementiri ha reconegut haver robat.
Però afirmava que tot em semblava una qüestió de sentiment. Fins i tot el lladre. Resulta que el va vendre per 41 euros. Tenia problemes de drogues. En va fer per tres setmanes de porros. Així ha estat com l’anell s’ha convertit en fum de colors.

Finançament.

El nou Estatut de 2006 fixa amb precisió els acords per a la nova financiació de Catalunya, que tal com afirma el president José Montilla avui a El País no per continuar essent solidària ha de rebre, com vingut succeïnt en els últims temps, menys inversions, fet que ha tingut importants conseqüències en infraestructures, sanitat i educació.
El president de l’Estat, José Luís Rodríguez Zapatero, en aquest sentit, ha de tenir valor per afrontar allò pactat en 2005 i 2006, que tingué greus conseqüències en el desencantament de la política de la ciutadania, tal com evidencia l’informe d’aquesta setmana de l’exconseller Josep Maria Vallès. La situació actual és enormement diferent: hi ha un camí amb unes pautes clares de negociació que impliquen Estat i Generalitat, de forma bilateral (tot i el comentari d’avui dissabte de Francesc Carreras a La Vanguàrdia advertint que l’Estat no ha de perquè cumplir amb els criteris detallats, com deia, amb precisió, fet que no sembla raonable).
El Govern del PSC a Catalunya ha estat inflexible. Llegeixi’s la carta del president avui dissabte 10 de maig a El País, com a resposta també a la carta de dimecres 7 de maig de Felipe González, contestada amb arguments de pes un dia després, totes en el mateix diari. En tot cas, el president, com li és habitual, reacciona amb rigor.
A Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura, li ha advertit seriosament de què no cal “veure’ns les cares”, sinó els arguments de pes de Catalunya justificant que les inversions no han de ser menors aquí que a Extremadura o Andalusia. Felipe González, coneixereu el meu indòmit felipisme que tanmateix no em permet deixar de dir que en aquest cas, ha tingut en compte criteris territorials, tot i situar-se en l’article del dimecres com a veu de responsabilitat d’Estat. L’eix Chaves – González no són prou raonables en entendre que el relantiment de l’economia no ha d’alimentar egoismes injustos d’alguns llocs d’Espanya, ans al contrari, el nou finançament de Catalunya esperona la dinamització de l’economia d’un important motor de solidaritat, que no és altre que el nostre país.

Pizarro i l'alegria.

Pizarro, titulava EL PAÍS, ha cobrat 18 milions d'Euros l'últim any. En el PP les stock options les han cobrades i Zaplana aspira a pizarrizarse. L'alegria, però, de considerar-me un bon gestor. A Pizarro no li veig color en els ulls, i fins i tot, en la mirada com una tènua sensació de tristesta o d'estar decaigut. Jo, en canvi, tinc color en el rostre i ningú pot dubtar de què estic ben alimentat. 107 KG. No dic que sigui saludable, però he sabut on trobar aliment, i molt econòmic. Per això dic que sóc bon gestor. Sens haver de claudicar i anar a llocs d'hamburgueses, fins i tot, algunes paelles de diumenge i alguna vegada peix i marisc. He fet comptes. EL PAÍS detallava les partides del sou de Pizarro, no el conqueridor, sinó l'home de negocis vingut a menys, i resulta que ha cobrat 122.000 Euros en dietes. L'alegria ha estat perquè ni que m'esforcés de manera decidida podria menjar-me tots aquests diners. Podria menjar-me la meva casa i no m'hauria gastat tant. Podria menjar-me els meus dos gossos, el gat (tots de raça, ai, las!, quanta distinció), els dos cotxes, la llibreta del banc i fins i tot la hipoteca, i no m'hauria gastat tants diners com Pizarro en dietes.
Però analitzem amb més atenció. Si cada dinar de Pizarro ha costat 100 Euros (jo denuncio el restaurant si em cobra això) s'haurà gastat 24.000 Euros en dinars a l'any.
Si cada esmorzar té el cost de 50 Euros: a l'any s'haurà gastat 12.000 Euros.
I si el sopar li costa 75 Euros anualment haurà de pagar 18.000 Euros.
En total: 54.000 Euros.
De nou haig de fer comptes: resultarà que els dinars del Sr. Pizarro han de costar un mínim de 200 Euros a cinc dies la setmana. Els esmorzars al voltant de 150 Euros. I els sopars sobre uns 150 Euros. Li sobraran diners per un berenar de tant en tant si el cuc el molesta a les sis de la tarda i vol menjar-se un kinder bueno de 35 Euros.
Aquest senyor volien que dirigiís, el PP, l'economia del país en temps d'austeritat. Jo proposaria a Aznar en el ministeri de la pau i Fraga en el d'igualtat.

Un món estrany.

Et convido a ser-hi estimat perquè malgrat el desconcert el cert és que corprèn i estimula o enamora, tot i que a voltes t’enredi o et fereixi, fins i tot malgrat la soledat i el dolor, per l’amor i les estones plegats. En tot cas, avui no vull parlar-te de profunditats, per a mi tan obscures, o evanescents com una carícia, sinó de l’estranyesa, de la paradoxa, de la incomprensió.
Som una raça com a mínim particular. És clar, et parlo de la raça humana, que en realitat és l’única que existeix, la resta són convencions aplicades per unir esforços sota banderes polítiques, algunes importants, o per l’odi, l’egoisme o l’ego del jo.
L’estranyesa és trobar-me l’Alaska amb olor de resclosit en temps de hip hop votant el PP i assistint a la festa de la rosa a Mònaco, on va competir amb transparències, que no en mesura –em permetràs el comentari masculí, avui que encara no sé de tu–, amb la princesa del marit orinador.
Et bombardegen sens pietat des d'una cosa anomenada televisor amb programes on joves són insultats, vilipendiats, obligats a canviar de forma d’ésser, en nom d’un somni, a la vegada que menystinguts per una societat que es considera culta per riure amb Gila i no parlar mai de los morancos. Aquests mateixos joves són també estranyament estimats per adolescents que moririen per un cantant mentre vomiten fàstics contra la mare que els ha portat al món.
No t’ho creguis i no perdis el sentit comú. La dignitat és un caràcter fonamental de la humanitat, tot i els diners o la glòria o el prestigi et perseguirà el descrèdit si et vens l’ànima a canvi d’èxit.
Al capdavant de les forces armades d’aquest país hi tenim, per voluntat presidencial, una ministra en estat, que això sigui un símbol i no una màscara, i t'ho dic com a desig, és a dir, que ens transporti a un món més just, i que no cal que serveixi per fer-nos semblar els més progres. La veritable igualtat no rau en els cercles de poder ni en la política, sinó en l’empresa privada i en el carrer. Aquest és el canvi cultural que cal construir, o el símbol serà màscara. Han escrit que la ministra Chacón, en estat, potser algun dia serà presidenta d’Estat. Les majúscules aquí són l’estranyesa. Potser caldria dir que una dona en Estat serà cap de l’estat.
Una altra gran estranyesa: Ens matem. Sento dir-t'ho tan directament. Sembla estúpid però és així. Uns als altres. Gila deia que en una guerra, l’enemic es queixava del mal causat per la bala, i el contrari fusell en mà li responia si volia que enlloc de disparar-li el besés. Ens matem, però, pel silenci que imposa. No per vèncer, sinó pel silenci. D’altra manera podríem guerrejar amb competicions de cars o amb bales de pintura. Matar, en canvi, imposa el silenci del contrari, no pot tornar a competir, ni fer veure que la bala no l’ha tocat, perquè en realitat provoca dolor i desaparició.
Hi ha una cosa anomenada cinema on acostumen a projectar històries en què un protagonista venç tots els obstacles i a l’instant final salva l’estimada o el món o el què cony hagi de salvar. Utilitzem això com a mirall i ens alienem d’una vida que en realitat és sempre procés, tímids èxits, i molt estómac per acceptar fracassos. La majoria de nosaltres no som herois, i ai las, si el món mai ha de dependre d’una carrera a tota velocitat d’aquest qui t’escriu. La dignitat em sembla precisament allò que no percebo en infinites representacions: la valentia de saber perdre. I no l’estranyesa de tenir èxit. Diuen ara que Aguirre ha tingut èxit. Estrany. Déu els hi conservi la vista, i si fora possible els hi ampliï.

Celestino Corbacho i la immigració o la modernitat.

Nomenar ministres a l'últim moment i per mòbil és molt emocionant, però no estic segur si l'emoció és una virtut política. Entre d'altres, Celestino Corbacho ocuparà el ministeri de treball i d'immigració. Dit sigui per endavant no em sembla pas malament, paraules planes tanmatex, per poc ressò de conseqüències, a causa de partits tancats i on la democràcia és en excessives ocasions castrada per la jerarquia. Corbacho defensa que els immigrants no siguin un menystenir els drets dels autòctons. Últimament, i quan més avenç ha tingut l'horror del racisme, sembla modern parlar d'immigració, adquirint representacions de la dreta, com si des d'un terreny pragmàtic hom se situés enfront de la demagògia. Res no hauria de provocar desvirtuar els drets dels ciutadans, però el problema és el llenguatge, o dit d'una altra manera, ¿per què relacionar immigració amb aquesta frase de por a pèrdua de drets? ¿Per què no parlar de què el centralisme espanyol no hauria de significar privar del dret a la diferència? ¿Per què no escriure sobre que el nacionalisme en ocasions de caràcter ètnic de socis de govern de Catalunya no hauria de significar tampoc la negació de la diferència a Catalunya, que no hem d'intentar uniformitzar? ¿Per què no dir que la crisi no hauria de significar el robatori de drets dels treballadors en pro d'un liberalisme que dinamitzi l'economia? ¿Per què no dir que els immigrants asseguraran drets com els de pensió i signifiquen un pas ferm en solidesa de les estructures econòmiques?
¿Per què no renunciar a la modernitat i situar-nos en el de la sensiblitat d'esquerres cap als oblidats i mesurem en mil·límetres els termes per tal de construir una societat possible però oberta?
La dreta racional en parlar d'ecologia no utilitza el llenguatge del "primo", sinó paraules com sanejat, eficaç, net, intentant a partir de conceptes-màscara amagar la grisor del propi discurs envers aquest fet concret. En immigració cal no ser dogmàtics com l'esquerra comunista o verda, que tampoc res no se'n treu d'immigrar a la fantasia, però el llenguatge ha de ser acurat, precís i allunyar-se de demagògies planes de modernitat imitada als reaccionaris.

Preguntes.

¿Per què Gallardón estar, últimament, sempre tan d’acord amb Mariano Rajoy, després d’haver perdut dues eleccions consecutives? ¿Es pot estar d’acord sempre amb d’altri només per marcar diferències amb el rival i enemic? ¿Com Aguirre és capaç de combinar una actitud de Maria Heidi de les praderes, de tonta riallera sense motius, amb una eixuta i bruta ambició gairebé desesperada?

consum/viscositat

Insatisfacció. Viscositat. Utilitzant el concepte de Jean-Paul Sartre. El consum és com una infinita piscina en un dia de sol i de cel d’intens blau, en ple juliol, el primer dia de vacances. Et submergeixes i retornes al paradís. T’oblides de la humiliació rebuda, de l’adéu dolgut, deixes que l’aigua et recorri el cos, i la raó és aparcada en pro del sentiment. Un mòbil, una televisió, un videojoc, una play o Xbox, roba, pantalons, els mitjons no serveixen, o millor encara un cotxe nou o una moto, i la profunditat de les coses s’esvaeix, i les sensacions de benestar em posseeixen, i veig la tarda caure en l’immensa piscina càlida i fresca. Avui he comprat una televisió. Enorme. Quan he arribat a casa, però la publicitat m’ha traït. Ha nascut un nou sistema. HD. Precisió de la imatge, i la televisió estrenada no té el sistema, i mentre observava les explicacions de com podria veure el partit o la pel•lícula amb HD, com si hi fos, la tele se m’ha transformat en un artefacte antiquat. No té possibilitat d’HD. Gros, ocupava massa espai. I la tarda s’ha convertit en nit, i l’aigua fresca i blava en un líquid blanc i espès, i m’he sentit atrapat, m’ofegava, no podia respirar. He decidit comprar una nova televisió. L’aigua, potser, aquesta vegada no es torna viscositat en una o dues setmanes. Mai no m’ha succeït, però, sempre s’hi ha tornat abans, en aquesta experiència cíclica que és la vida al voltant de la viscositat.

Nostàlgia.

Uns dies de nostàlgia. Em desperto. Som divendres al matí. Dormo en la mateixa habitació que la meva família. Imagino els dies passar, però no vull, sé que els trobaré a faltar. A fora fa un dia que promet sòl. Encara és molt d’hora, però, i el sòl és una il·lusió de l'est. Passejo amb la Una i el Dos per una platja infinita enmig d’un vent molt de l’Empordà. Tan de bo el rodar s’aturés i no tornessin les banalitats, i restés enmig del nucli de tota vida. El somriure és la forma més concreta de dir-vos us estimo que trobo quan entro a casa i us trobo. Els minuts em pesen quan travessen l’escena que vull aturar en la memòria, com fotografia, per no oblidar aquests instants dirigits a la nostàlgia. Corro, disparo, abraço els amis, em tinten el cap d’un color blau, em planten un pastís al rostre, no havia sabut respondre la pregunta. Els ulls s’humitegen. No vull que ningú em vegi. Una etapa fa anys em deixà una ferida al cor i una sensació de brutal nostàlgia, i avui semblo percebre quelcom semblant. Mitja vida per cinc minuts de dies feliços de sòl de primavera d’infància. Potser haurà arribat el moment d’acomiadar-me de tot això d'ara, o potser no, vull creure que no. En Marc besa el ventre de la Sílvia, on viu i creix en Martí o la Jana. El meu germà petit es casa. Els nostres amics ens han donat amigues. La Vero somriu quan dorm en Cesc i el mira. Abraço la Gemma. Sento l’Oriol, en Joel, en Xevi i la Mireia. Parlen a baix. Les veus em resulten pròximes. La nena s’ha fet gran i encara li recordo els cabells rinxolats i les manetes petites, independenta i pròxima, la sento respirar adormida prop meu.
Escric això quan torno a casa. Després d’haver repassat el correu electrònic. Haver vist amb ànsia les lectures de la pròxima setmana. A fora fa fred, l’hivern dóna les últimes sacsejades abans d’ésser enterrat pel sòl càlid de la primavera. Com afirmava Miguel Hernández els dies d’abril són ja presents en la força del paisatge, sota les roques i la freda herba, un nou naixement ple de força i de calor albira ja i deixa intuir-se.

Una casa enmig d'Iraq.

José Maria Aznar va repetir fins la sacietat que l'Espanya de Zapatero era un desastre. Ara afirma que la situació a Iraq és molt bona. Una casa enmig d'Iraq per a Aznar, en conseqüència. A més, com que l'acció de provocar una guerra, milers de morts, violacions, tortures a Abu Graib, i una guerra civil, fou una decisió la mar d'encertada que obliga els periodistes a Iraq fins i tot a haver d'anar armats, de ben segur trobarà José Maria Aznar una actitud de la població de profund agraïment per haver-los portat la democràcia i la llibertat. No hi ha res de pitjor per a la democràcia. A mi si algú em porta destrucció, morts de familiars, bombes i horror, i després, diu regalar-me la democràcia, de ben segur, voldré allunyar-me d'una ideologia iniciada així com del diable. La democràcia resta vinculada amb l'ètica per tant no pot justificar-se ni amb morts que "cal assumir" ni amb geoestratègia, ni amb d'altres paràmetres cruels i terribles, sinó amb el diàleg i a una consciència que impedeix tractar la llibertat com a mercancia ni com a imposició.

Desdibuixada definitivament.

Enmig del silenci hi ha una casa gran, de color de cendra. Gairebé no és perceptible. Però n’intueixo el vent fregant les finestres tancades. Les portes enormes d’acer. L’estructura sòlida, rígida, esquemàtica, senzilla, i els murs que delimitaven clarament els uns dels altres, i els estranys convertits en fum.
Una nit sense lluna em va sembla veure algú al jardí, i la gran porta, des de feia cinquanta anys tancada, va obrir-se.
Recordava els anys en què fou habitada. Les finestres sempre closes, i les llums i els colors, i les dames, i els àpats, i l’educació exquisida, i els símbols i les banderes. També el fred del carrer, la gana, la soledat, la marginació d’allò que quedava més enllà de les baranes del jardí. La sang i l’odi nascuts d’un saló de rostres somrients. Repetiré davant de tots l’horror. Esperant no tornar veure de nou, a mitjanit, la visió esgarrifosa d’algú voltant el jardí, i la mansió temptant-lo de nou amb urpes de poder.

ISAIAS CARRASCO. In memoriam

Company t'han privat dels millors anys per haver adquirit un compromís amb la democràcia i la justícia social. Com podria expressar el dolor i el fàstig per l'acció assassina. El mal causat és terrible, és horror. Sense horitzons. Simplement mal.
Davant les bales, la fermesa.
Davant la intolerància, les idees.
Davant l'horror, el diàleg.
Davant l'amenaça, la democràcia.

Enfront l'assassinat, la valentia.
Enfront l'insult dels que no condemnen, la constància.
Enfront el fanatisme, la raó.
Enfront l'odi, la paraula.

Descansa en pau, amic, que els teus assassins tinguin cent anys de soledat.

Debat Zapatero-Rajoy

En el debat Zapatero-Rajoy, president-cap de l’oposició, es va evidenciar que Rajoy diu voler aplicar ordre a Espanya, quan no és capaç ni de controlar el propi partit. Rajoy va dir que la política contra el terrorisme havia estat un desastre, quan com a ministre d’interior no havia fet altra cosa que debilitar els efectius policials en contra de l’horror. Rajoy va voler-se presentar com a home d’Estat fent política partidista en contra d’Espanya, no del govern, en temes claus com immigració, política exterior i terrorisme. Rajoy va assimilar un cop i un altre la immigració a delinqüència, esperonant el racisme, i després va gosar-nos parlar de la gent treballadora, com si la preocupació social hagués estat mai un objectiu de la dreta. Rajoy va criticar la política econòmica, quan en realitat els resultats són millors que els més pròspers que haguessin tingut mai un govern del PP. Rajoy va gosar parlar d’educació després dels governs Aznar en què el sistema educatiu fou menysvalorat arreu del món, a causa de polítiques catastròfiques i cavernàries. Rajoy no va callar quan es parlava de política exterior, quan de la camisa blanca li goteja a diari, ja mai no se n’ha penedit, sang de les morts a l’Iraq. A més, ens va sorprendre amb una mirada esbiaixada a la càmera i un posicionament pretesament institucional en una trista introducció i caricaturesca conclusió. Mentrestant Zapatero va evidenciar la manca d’ètica i d’actitud d’Estat de Rajoy, a la vegada que presentava un model d’esquerres per enfortir l’Estat del benestar, una nova mirada sobre una construcció d’Espanya plenament plural, la recuperació de la política exterior després del desastre de l’escolanet de Bush, i la defensa de les llibertats i dels drets de les persones. Va dir Millás, que semblava una confrontació entre el segle XIX i el segle XXI.

Hip hop boca-seca.

De tornada a casa vaig trobar uns joves, cantant una cançó, afirmaven era una rap. A prop de casa. Vaig anotar-la per avui transcriure-la aquí, advertint que és producte popular, hip hop sense tonada perquè no els vaig enregistrar, sinó que només la vaig transcriure.



Aznar maestro de muerte del PP.
Te persiguen las Azores.
9M: ojalá zozobres.
Rajoy: se lo pregunto a don José.

Chiquitillo y con bigote el enano poco pelón,
Rajoy dice no se despega el muy ma... /ca...
Mañana qué tiempo en Sevilla.
Y cuando habla come papilla.

El jefe con el labio torcido,
Se ha depilado el bigotito.
En Sevilla, mañana sol,
No quieren ni un caracol.

Caracoles ambiguos viciosos,
El PP prefiere a los ociosos,
Cañete, Pizarro, Zaplana, Acebes,
Y es que rima con... heces (también peces, o entumeces, o faces de faz o faz de falange, o desfalleces o padeces).

Maripili no les gusta tu familia,
Rouco impone celestiales direcciones,
Y a ti que te gusta Emilia,
Rouco a ti te tocará los co...

Cómo en Sevilla no llueve jamás,
Por eso quizás España se desgarra,
El “primo”: CC ni pá tras.
Y Pizarro es cigarra.

De “currante” tiene lo que el pepe,
Que sin bigote y desmelenao,
Es que está bien fo...
(vaya que lejos de la Botella me...)

Me retiro, immigrante yo quiero firmar el contrato,
asi por las tardes puedo tirarme a la siesta un buen rato.


Conspiración, terrorismo, separatismo,
¡No! Últimas elecciones fue no abstencionismo.

Todos igual, todos igual, a bailar,
Sólo nos falta la marcha militar.

Una lengua, una tradición,
Y el Loco quería un camión

Nada de diferencias,
Una familia, una Espanya,
JA, los Bush, Fukuyama
Y Menéndez y Pelayo sus referencias.

Yo prefiero los colores,
No me molan las imposiciones.

Todos igual, todos igual, a formar,
Sólo nos falta la marcha militar.
El niño Gallardón es diferente.
Doña Q. no lo quiere con pendiente.

Rajoy no es jefe ni de su partido,
¿Con España como se ha atrevido?
El del exbigote ríe altisonante...
¡En Iraq se llora a cada instante!

Impressions de futur (II). La mirada pròpia.

El PSC arrela en profunditat en el catalanisme socialista de Rafael Campalans, en algunes persones del PSUC arribades al socialisme, d’altres del POUM com Pallach, de socialistes de Catalunya del PSOE, tots ens han llegat una mirada lluny de l’empobriment d’altres visions, ja siguin materialistes o conservadores, però sempre ancorades en un passat que reclamen com a època d’or i somien un futur feliç, de conte explicat a nens petits, si mentrestant poden donar la culpa els altres de tot allò que els serveix d’aliment polític. La llibertat no depèn de quin estat sinó de quin tipus d’Estat: i el nostre ha de respectar la diferència cultural, i ha de tenir l’objectiu de la justícia social, mesclada amb el liberalisme dels drets i de les llibertats, per tal de construir una democràcia cada vegada més eficaç i plena. El federalisme permet combinar la mirada local, de la preocupació pel municipi, fins a la mirada nacional, de col•lectivitat plural (allunyada d’absolutismes uniformitzadors) amb un passat que ens ha llegat el pactisme, una llengua i el dret civil català, com a tres exemples d’altres no essències sinó processos que cal sempre defensar. El federalisme permet el pacte i la convivència lluny de l’odi i de la ràbia, del donar perpètuament la culpa a l’altre, sinó d’evolucionar a partir del diàleg fins a la globalitat, amb la creació d’espais d’intercanvi d’opinions i d’acords a un nivell global, perquè hi ha problemàtiques que només així poden afrontar-se. En aquesta terra, a voltes per l’agressió d’un cert imperialisme castellanista, d’altres per la ceguetat de combatents polítics que tot volen portar-ho al terreny nacionalista, s’han creat tabús, un sobre l’altre, d’acusació, d’atac, de voler confrontació, perquè quan tot pitjor, aleshores millor, deia Netzchaiev, però resulta que quan pitjor és molt més pitjor, i arriba la tragèdia. Ho recordaran els que tenen uns anys. Per això cal proposar: diàleg, convivència, pau, propostes de futur, igualtat social, democràcia, llibertat, respecte a la diferència però no empobrir-nos en missatges integristes de definició de territoris de manera homogènia només per tal de defensar el propi projecte polític egoista i esfereïdor. Jordi Xuclà avui ens ha dit hooligans. Això té alguna cosa de normal?

Caricatures, Joan Puig.

Joan Puig és un polític-caricatura. A Blanes, ha aconseguit tot sol que amb males maneres governi la dreta. Avui, compara directament i sense més matisos la situació de Kosovo i la de Catalunya. A alguns il·luminats dels metarrelats, dels contes explicats per a nens amb final feliç, els agradaria que tot fos cruelment terrible, i així quant pitjor, aleshores, pels utòpics magnànims i totalitaris que no han après res del segle XX, millor. Un millor que ens porta a recordar la petjada dels grans projectes d’arrel ultranacionalista o d’odi de classes que en el segle XX es van produir. A Espanya, el final del règim de terror de Franco i l'entrada en democràcia va fer-se com es va fer, i el cert és que molt del passat va continuar, tal com havia estat. Joan Puig no només pensa que el seu discurs és la certesa totalitària, com en el passat XX, sinó que a més es mofa del contrari, i molt virilment, també cavernàriament, diu que no tenen pilotes(ai, las!) d’enviar tancs, per no ser quins setze ous. No n’hi ha pocs més enllà de l’Ebre que tampoc no han sabut extreure’n res del passat segle, com per anar-se fent el gallet per aquí i per allà, ridículament. No serà millor el pacte, viure en pau i sense amençes i trobar fòrmules per expressar la nostra identitat de manera cívica i amb convivència amb veïns i el món?
El general Mena, de l'altra banda, amenaça amb la intervenció de l'exèrcit. No cap polític democràtic, però sí un general a la reserva. Com si les intervencions militars en política, per criminals, no fossin quelcom que definitivament hauria d'ésser del passat.

Immigrants.

La campanya electoral està essent dura pels nouvinguts, que comproven que conservadors, dretans i reaccionaris fan bandera del populisme, quan els és propi, ja mai no han estat en excés preocupats pels oblidats en el partits dels currantes de Rajoy i Pizarro, o a CiU que ha tret el gran eslògan, en què es diu que a Catalunya no hi cap tothom, doncs, que marxin els racistes, podria dir la segona part de la frase.
Ahir, unes enquestes ens parlaven de si fessin vaga els immigrants. En primer lloc, això demostraria molt poc de nosaltres, i el projecte de convivència hauria fracassat estrepitosament, per altra banda, l’economia seria sacsejada de manera brutal, i en això no cap oblidar que ingressen cinc milions d’euros anuals en seguretat social, i permeten pagar un milió de pensions, i fan el nostre país més ric en colors i matisos, que tots iguals, ja només ens faltarien els uniformes i símbols idèntics.
Tanmateix, allò que no es diu, és que ningú tem una vaga dels immigrants, perquè ràpidament serien substituïts per d’altres, perquè els oblidats no es poden permetre ni un dret com aquest. Quan els temors als diferents creixen el carrer, els conservadors i demés dretans en treuen rèdit electoral, oblidant que darrera d’aquesta política hi ha un atac frontal contra persones que no tenen drets fonamentals reconeguts.

L'infinit entre les dretes i les esquerres.

(publicat a Diari de Girona 09/02/2008)M'havien robat el mes d'abril. 2008 no era un bon any. El nou de març, en Joel, un bon amic, no havia anat a votar. Els pitjors presagis s'acomplien i quatre anys m'im?pactaven en la mirada en l'espai on el temps no existeix. Des d'Europa, sempre preteníem convertir els EUA en més progressistes, tanmateix els demòcrates tornaven a perdre. A les Açores, de nou, un president de l'Estat espanyol declarava la guerra a un país d'orient, i el xoc de civilitzacions tronava violent sobre el planeta. Sentia terror i vergonya.
Ens demandaven des de les autoritats estatals de Rajoy-amb constants atacs falsos... ¡Com si Catalunya no fos la diversitat real de la ciutadania!- renunciar a la parla i a la forma de ser en aquest complex nostra i global i divers anomenat cultura catalana, i era inútil explicar-los que una identitat no es tria ni tampoc no és una agressió. Succeïa com a principis del mil·lenni present, després del pacte del Majèstic. Des de Catalu?nya la reacció des de la ciutadania era dura. A més, Anna s'havia equivocat, i havia hagut d'avortar durant la segona setmana de gestació. La insultaven i temia ser empresonada. Rouco Varela dirigia amb mà de ferro la política moral del país, i jo pensava en el liberalisme dels drets de les persones i en la llibertat.
L'estructura de l'Estat era unilateral i castellana. La llei d'igualtat entre homes i dones havia estat destruïda. En una situació de dificultats econòmiques, Pizarro assetjava no només Catalu?nya, sinó que feia insalvables les diferències socials. L'educació es privatitzava. Els metges eren perseguits amb mitjans inquisitorials. En immigració no es volia saber res més que no fos de pals i de fronteres. A TVE tornava Urdaci. Jiménez Losantos era escollit ministre de Cultura. Aznar s'havia convertit en ambaixador a Mèxic, i de nou sabia parlar spanglish. Si més no era lluny...
Substituïen Gallardón per Aguirre com a alcaldessa de Madrid, i preparaven la successió de Rajoy. L'ultradreta consolidada del PP finalment aniquilava qualsevol record de centrisme. Álvarez Cascos era el nou president del Parlament.
L'Ebre era assetjat de nou. A cap autoritat importava el canvi climàtic, el "primo" afirmava no saber quin temps faria demà a Sevilla. L'ofensiva neoconservadora estenia una ombra fosca sobre el constitucional i l'Es?tatut de Catalunya, que ens defineix com a nació. Escombraven amb una puntada virulenta els drets civils aconseguits en aquesta última legislatura i la família, abans diversa, prenia de nou formes totalitàries.
De sobte, vaig despertar-me entresuat. No recordava res fins a mig matí quan un conservador català afirmava que no hi havia diferències entre esquerres i dretes. Se'm va glaçar la sang. ?¿Podrien voler un nou pacte com el del 96? Vaig trucar a en Joel. Em va tranquil·litzar. Va dir-me que el nou de març volia votar PSC.

La final d'un mundial. (A Zinedine Zidane)

Si pogués somiar en d’altres móns (ser un pirata de mà de garfi, un bandoler amb cavall negre, un cantant de rock’n roll, un viatjant per móns perduts de la Índia) potser escolliria marcar un gol, i guanyar la final d’un mundial. Sentir un món dient el teu nom, i qui sap, potser pels anys, i les esperances perdudes, ara penso que més m’agradaria veure-ho fer el meu fill, i si hagués estat jo potser el primer que hagués buscat hagués estat l’esguard del pare.

Impressions de futur. Polítiques contra la violència de gènere.

José Ortega y Gasset proposava una República en què el clientalisme no fos un factor per adjudicar llocs de responsabilitat, sinó el treball, la decisió, els projectes de futur, les idees i la trajectòria. Hauria de ser així, i criteris territorials, quan es parla de diputats a l’Estat o parlamentaris del Parlament, o senadors, no haurien de tenir importància. Els criteris de gènere, en canvi, em semblen defensables en tant que el patriarcat ha creat una situació injusta en el terreny social, que es deriva a l’espai polític, però això no hauria de seguir essent així, i els criteris igualitaris legals, ja en funcionament, i la revolució cultural, que és allò que més costa, han estat engegats per l’única revolució triomfant del passat segle XX. Davant d’això, els elements més cavernaris d’un patriarcat que es resisteix a desaparèixer reaccionen amb violència.
En un hospital vaig poder veure emmanillat, amb la mirada perduda del boig, a un home que havia conegut des de petit. Enganxat a una cervesa, sempre reia i deia coses sense sentit, de manera no violenta, tot i els crits. Un divendres a la nit va tornar a casa més borratxo que de costum, agafar un ganivet i va amenaçar filla i dona, després d’estomacar-les a consciència. Els veïns van acudir alertats pels crits: també van rebre cops i espentes. Dos mossos van haver-lo d’immobilitzar i endur-se’l a comissaria. La dona l’havia estimat durant trenta anys: plorava afirmant que l’havia estimat molt. Dissabte la mateixa història. El diumenge fou quan me’l vaig trobar en un llit d’hospital com un dement. Algú estrany i malalt. Tres automòbils dels mossos d’esquadra. Llums, soroll. Una casa amb les persianes avall. Van arribar i van deixar l’animal. La dona hauria de dormir de nou la nit del diumenge passat amb l’home del ganivet i la mirada estranya. Davant d’això la llei ha d’assegurar la denúncia, tenir centres preparats per tractar malalts, no permetre la tornada a casa d’un agressor, digui el què digui parents i familiars, fins que la rehabilitació no sigui una certesa, si és que aleshores la família ho permet. Si no hi ha denúncia, hi ha malaltia mental, i davant d’això l’Estat, que representa la sobirania de la comunitat, ha d’actuar amb fermesa, i ha de tenir mecanismes institucionals d’infraestructures mèdiques i sanitàries per evitar l’horror. Els costos podrien ser importants, però és precisament aquest tipus de seguretat la que l’Estat també ha d’assegurar.

Direcció a Itaca.

Si el PP d’Esperanza Aguirre i Rajoy, en aquest ordre, ha de representar el liberalisme d’aquest Estat, com deia Montserrat Nebrera avui tot cridant com sempre, ens succeirà com durant la Il•lustració, que els que més il·lustrats foren eren jesuïtes, i d’això encara en tenim, que el papa negre és nascut en territori espanyol. Podran ser també liberals? Si ho són en el PP, sens dubte que també ho poden ser els germans de Déu. El liberalisme del respecte de drets i de llibertat és i ha estat quelcom del progressisme. Tot i que des de sectors reaccionaris o conservadors, llegeixis CiU també, s’han volgut apropiar de la ideologia com si fos quelcom propi, de manera molt indeguda, ja que la ideologia és i ha estat transversal. Com transversal és el somriure d’Aguirre en fer llenya de l’arbre caigut. Dic que si mai cal fer o construir el manual del perfecte polític el primer article a respectar hauria de ser no aparèixer amb un gran somriure després d’haver actuat de manera aberrant. Si l’egoisme imposa ja no voler fer quelcom sinó evitar que ho faci un altre, en tot cas no aparèixer de la mà del líder a tot arreu, tots els dies després del fet, com mofant-se de tot plegat i de Gallardón en particular, que el paper de víctima li escau, per altra banda. A Rajoy se li ha quedat cara de tonto, o més, i quan la té al costat ben repentinada, a Esperanza, em dóna la sensació de no saber gaire què fer... gaire què dir... Aznar, Aguirre, Acebes, Zaplana, Rajoy, Nebrera, Pizarro, Fraga, Visca el PP del liberalisme! En aquest PP Nebrera té el futur assegurat.

De ministra de cultura analfabeta a hereva de l’aznorismo.

Aznorismo m’apareix subratllat en vermell en el corrector. He equivocat la z. Hauria de ser asnorismo, però l’he volgut mantenir en tant que així subratllo també la difusa personalitat de Rajoy, perquè si Zapatero acaba les paraules en Z, Mariano Rajoy així les comença, i no diu si, si, si, sinó zi, zi, zi, mentre els periodistes de primera fila podrien aprofitar l’instant, si ho troben convenient, per canviar de nom.
Des de les glorioses aparicions públiques d’Esperanza Aguirre com a ministre de cultura fins a la fortalesa de qui vol heretar el llegat d’Aznar, potser amb alguna petita esquitxada grisa de l’home del “primo de Sevilla” ha plogut poc, però han passat molts anys –com el text se m’escapa de la mà, incontrolat, amb connotacions tan brutes de paraules tals com ...
El poble o les masses, o les persones, o els ciutadans, que es lleven al matí pensant en arribar a final de mes, que la cambrera porti l’escot d’ahir, i no trobar-se una nota en Din-A4 d’adéu en arribar a casa, i així i tot continuar vivint, no arribem a comprendre la fortalesa de l’ex-analfabeta ministra de cultura, en tant que no només té forces per pentinar-se, enlacar-se del verb enlacar, somriure a tothora, ésser política d’un cert èxit, nineta dels ulls del nan que sempre en el PP ha estat gegant, i en l’escenari internacional culpable de guerres terribles, i del gegant de barba del zizizi, que finalment sempre ha estat un nan, sense esperit, i que no sap prendre decisions com caldria. Ni en sap, ni té coratge per fer-ho, i així passen els dies, i a Alberto Ruíz Gallardón li diuen que no. Bé, en aquesta vida no es pot tenir tot, a excepció de l’ex-ministre de cultura analfabeta i hereva de l’aznorismo més atroç, que ja no actua per allò que vol, sinó per l’odi que el porta a rebutjar i res construir: vayase señor González, vayase señor Gallardón. Si quelcom li passés el del bigoti de ressonàncies històriques, el gegant nan del zizizi ja tindria una nova gurú o guia per dubitatius que no saben massa on trepitjar. En tot cas, el PP viatge al centre... amb Pizarro com a novetat, i Aguirre de govern cultural a l’ombra... això va directe al centre antagònic de tot sentit comú.
I com ens divertíem quan deia qualsevol cosa la ministra de cultura. Però ara ja no, ningú riu, a tots se'ns ha quedat el somriure glaçat, sobretot, a Ruiz Gallardón, qui s'ho havia d'imaginar...

Que alguien me apague la TV.

Si quieres vivir la vida ni te cases ni te embarques, sino sólo cómprate un perfume Diesel, sé niño malo, y como si fuera alcohol riega bien el cuello y lo que quieras, y luego píllate un resfriado bajo la lluvia o mastúrbate en un ascensor. Si jamás decides dejar de soñar, y abandonar esta pesadilla invocada y dejar de estar en Hollywood de la frontera, te darás cuenta que apestas.
Si referentes de humanidad te decides a invocar olvida a Gandhi o la Madre Teresa de Calcuta, allí están para el bien de la humanidad las compañías de comunicación, de teléfonos móviles y de Internet. En una sala repleta, en uno de estos anuncios, creo que remete a Imagenio, un apasionado bailarín relata las grandes proezas y todos, o sea metáfora del nosotros, aplauden incrédulos ante la gran heroicidad de la compañía que, para bien de la humanidad, y a cambio de un módico precio, nos permite gravar, y poder ver las imágenes para delante y para atrás. El bailarín baila por la euforia del descubrimiento. Lo de Vodafone irrita por la voz que presenta el anuncio. Parafraseando: de aquí o de allí, éste o aquella, hombres y mujeres, bajos y gordos, todos pueden hablar con otros, por lo cual, y por el bien de la humanidad, es nuestro momento. Menos el de los pobres que no tienen ni móvil ni Internet, ni nada de nada.
Hablando de pobres… Éstos pueden pasarse, de nuevo Movistar por el bien de la humanidad, a esa tarifa que además de no costar nadaaaaaaa, cómo canta una de Argentina o Uruguay, creo, te quita la nostalgia, y el teléfono por arte de magia casi es como si te llevará al país de tus orígenes para oler sus frutas, comer de la olla de mamà, o tocar el amado, y aunque vivas en un mundo podrido de racismo, y las empresas se beneficien del trabajo que te aboca a la miseria, no sientes nada de nada de nostalgia, y eres feliz para siempre jamás.
Nada que si eres mujer heterosexual o hombre gay consume café de la cafetera más regalada por estas Navidades y sueña que después de What else?, dices no en realidad te quiero a ti, llevarte a mi cama, querernos muchos y comer perdices, sin papels Din A-4, que me anuncien que te vas. Si se acaba tu sueño, no te preocupes, sírvete otro café, esta vez de los de la cápsula color rojo pasión, quizá se te aparece Nacho Vidal.

Decía un grupo castellano llamado Ilegales: tengo un problema sexual, soy una bicicleta, tengo un problema sexual: me gusta ver la televisión. No entendí jamás lo de la bicicleta.

Festes de Nadal gens catòliques ni apostòliques.

Va sentir el fred de l’hivern en els peus. Ja no va poder pensar amb claredat. El fetge li va començar a demanar whisky: s’havia acostumat al tràfec després del foc a la gola. Laura li havia dit des d’una habitació vermella: foc, camina sense separar-te de mi. I ara els dies freds de gener li recordaven que si no sabia fer foc, bé hauria de fer alguna altra cosa: whisky. Potser acompanyat d’un pastís de cireres. Li relliscà el suc vermell entre les dents i van tenyir-se del roig llefiscós de la sang. Darrera els arbres s’amaga una amenaça evanescent: whisky. Foc camina amb mi. Sentia les bèsties pròximes, com si des dels avets es projectessin cap a la poca civilització d’un poblet amb poc més de cinquanta-un mil habitants. Per què han mort els dies d’abans? Per què vaig somiar que la teva mort no seria revelada? I com en una bombolla eterna, lluny del món i del mal, vaig anhelar que això no s’acabaria, que potser podria perenne, com les fulles de les alzines, per sempre més lluny de tot en el teu món, allà on les pedres assenyalen l’indret estrany en què fores assassinada. Però de manera desestructurada i caòtica, amb paradoxes enormes, la vida com el teu món no m’ha deixat tranquil, i els dies de solitud acabaren quan vaig descobrir quines foren les paraules que vas xiuxiuejar en l’habitació vermella.

micro10: El plàtan.

Quan li va rebentar el cap per un encàrrec ben pagat a un home de negocis davant de la filla rosseta de trenes precioses agafades amb gometes de color de rosa, va saber que allò un dia o un altre li passaria factura. Tenia instint per aquestes coses. Potser fou, però, el marit de la puta de la faldilla estreta, o el pare d’aquella morena amb cara de monja sosa, o algú a qui devia calers, o...
Va saber de l’adéu definitiu cinc segons abans de l’explosió. S’havia llevat feia mitja hora, va besar la dona i va acaronar la nena abans de marxar. Li encantava la pell de la petita Mariona. No va poder-se estar de tornar-la besar. Quan va obrir la porta va agafar un plàtan, tot i que el va tornar deixar sobre la taula. Se l’hagués menjat de bona gana, tanmateix s’havia promès per trentena vegada començar un regim de rigor. Un segon abans que el cervell esquitxés tot el vidre del Volvo, allò que més ràbia li havia fet era no haver clavat dentallada en aquell plàtan groc que gustós s’hagués deixat devorar.

Crònica de la presentació de l'Agenda Llatinoamericana.

Vaig assistir a la presentació, per part de Jaume Planas i de Jordi Soler, de l’Agenda Llatinoamericana. És una brillant aposta de comunicació des del sud en contra de la misèria terriblement injusta, que molts liberals i conservadors semblen ignorar quan a partir d’una arrogància important presenten el sistema com quelcom perfecte, i les alternatives com foteses.
Dit això, crec que l’esquerra quan parla de persones carismàtiques per tal d’evitar la misèria, com van fer ahir Planas i Soler, s’equivoca profundament. També a principi de segle XX a l’Estat va demanar-se el cirurgià de ferro per adreçar el camí, i varem acabar amb l’ombrívol Franco durant quaranta anys. Allò que més s’assembla a un dictador de dretes és un altre d’esquerres. Stalin va matar menys metòdicament que Hitler, però implicà un major nombre de víctimes. També varen dir que Cuba té el grau d’alfabetització més important del món, i a mi em va sembla fantàstic. Així, els presos homosexuals o polítics poden llegir a James Joyce abans d’anar a dormir, tot i que no els servirà per a res, ja que en una societat totalitària el coneixement és inútil quan resulta crític.
Jaume Planas va anomenar profeta a Pere Casaldàliga, profeta com en Moisès que va guiar el poble de Déu a escapar d’Egipte, i el cità per afirmar que et rebel•les en contra del sistema o ets còmplice de la mort de milions d’éssers humans de gana. Això no obstant, resulta que les causes de la mort són sempre molt complexes, i les culpabilitats difoses, i el blanc i negre irreal. És el mateix que afirmar: o pensen com nosaltres o ets un assassí, còmplice de les morts. Bé, és que hom no pot creure que una revolta en contra d’un saber acumulat d’anys i de segles, vull dir la radicalitat o revolució, portaria encara més morts, i per això m’inclino pel camí de la reforma?
No és estrany que es riguessin de la relativitat quan es té tan clar el bo i el dolent. Però el fet és que grans veritats en el segle passat causaren traumes enormes per a la humanitat, tant per raó de la dreta com a causa de l’esquerra totalitària, la de les grans certeses. Adorar el líder, pensar que hi ha profetes, ens allunya del relativisme on es gesta la intel•ligència útil per humil, mentre que les grans veritats esdevenen grans catàstrofes. Adorar el cap, permetre el totalitarisme, tenir profetes, crea monstres que assassinen per tenir mal de queixal, com acostumava Stalin, o de forma sistemàtica com Sendero Luminoso o Pol Pot. La radicalitat, a més, té el gran problema d’engendrar reacció.
Em va resultar inverosímil mantenir que existeix una oligarquia política, quan en realitat allò que es produeix en tants Estats són autèntics combats dialèctics, verbals i de gran virulència entre formes molt diferents de comprendre el món, que en d’altres temps fins i tot portaren guerres, morts, ¿sabran com va morir Julián Besteiro?, i crims.
Va escriure Borges que un pintor va dibuixar el món: arbres, cases, habitacions, mars, muntanyes, fàbriques, rius, camins, carreteres, i quan era prop de la mort, en allunyar-se de la magna obra, va descobrir-hi el rostre. Si ignorem que qualsevol anàlisi del món no passa per veritats, sinó per mirades, ens convertim en dictadors, obliguem els altres a pintar el nostre rostre sobre allò tan diferent que contemplen.
Jaume Planas va dir que els que no estiguem d’acord, llegim l’Agenda Llatinoamericana, on també haig de dir que s’hi troben bones idees, perquè en ésser descoberta la certesa, explicava, l’argumentació d’allò que Planas veia de manera tan clara, ens adonaríem de la raó dels profetes. Aquestes paraules van recordar-me al cas dels anarquistes espanyols que estaven convençuts de què monges i capellans honestos despertarien de la mentida quan els llegissin la nova bíblia anarquista. Avui, això s’utilitza per analitzar la bonhomia o ingenuïtat anarquista. Fa una setmana varen venir un grup de catòlics a donar-me un llibre: llegeix i creuràs. T'esperem a missa de set. Com que llegeixo feixistes a diari m’he atrevit amb l’Agenda Llatinoamericana i el text religiós. Pateixen del mateix: pensar ésser en poder de la veritat absoluta.
Com que jo dubto, abans de pujar un avió sempre reso un Pare Nostre i un Ave Maria i també m’escolto els escriptors i presentadors de l’Agenda Llatinoamericana, sobretot, quan critiquen els liberals il•lustrats, ja que tampoc el sistema no pot ser contemplat com un Déu omnipotent i gairebé perfecte.

Micro9: Coliflors o què hom escriu perquè odia el paper en blanc.

Tenia vuit anys i furibund l’odiava. Cabell negre, pantalons curts, mitjons de llana gruixuda, ulls de dimoni i maleta de col•legi a l’esquena. Se m’acostava, em feia una reverència i m’allargava la mà. Hola Ramon, saludava el podrit, i quan li encaixava, deixava anar una sorollosa i fètida flatulència de flaire fastigós a coliflor. Collons de nano, pensava jo, ja m’ha tornat a fotre, i se n’anava tot vermell. La mare em va etzibar una clatellada un matí per negar-me a donar-li la mà al veí llardós. Dóna-li tu, vaig esperonar-la, i així ho va fer, i el marrec res de res, sinó que a més va besar-li la mà a la mare, que en va quedar ben satisfeta i em va estampar un altre bolet, per mal educat em va dir.
Em vaig fer gran i gay. Una nit de matinada de primavera, col•locat a sobre una fera salvatge que em va enamorar pel far, com si jo hagués estat mariner perdut en terres llunyanes en busca de llum de costa, m’hi vaig abraçar i ens varem acaronar les mans. De sobte el so estrident i l’olor de coliflor. Ens coneixem, oi? Va contestar-me que sí. La mare és feliç: li besa la mà galant, i jo li cuino coliflors.

Micro8: Magdalena es nombre de pecado.

Pensé que Magdalena no era una buena mujer para mi salud cuándo la descubrí dejándose achuchar el culo por el pervertido de mi abuelo que de tonto ni un pelo y sí muchos coches buenos. No perdéis la pasión jamás… ¡Qué bonito! Me dijo madre cuando recibí aquel extraño mensaje durante el octavo año de cornudo oficial en Guadalupe. Decía: Te espero a las nueve en el hotel de siempre. Cómo comprenderán ustedes hoteles los martes son excesivo costo si uno tiene casa con jardín, y su piscinita. No dije nada, salvo cuando llegó a casa pasadas las nueve y media: ¿No tenías una reunión? Se canceló, contestó. Esa noche tuve que hacer el amor sin ganas, joder, y daban futbol.

De còmics, de repeticions, del poder sobre la ment i de matar.

Res no em pertany, em diu l’anunci d’un líquid d’aquests per fer esport, ja ni el meu propi cos, que sua sense que li doni permís o no puc evitar parpellejar. Tampoc el meu cotxe, que em posseeix, ¿qui posseeix a qui?, es pregunta una marca d’automòbils. Curiosa paradoxa que en el mercat desenfrenat deixi d’existir la propietat de les coses, fins d’hom, del cos i de la ment. El cervell ja fa temps que m’ho pensava, pensa coses estranyes, i pensa que pensa, que deia Descartes, què penso que penso, existeixo, però qui és qui pensa, si jo estic pensant que penso. Davant de qualsevol pastisseria, prou tonteries, i penso que no hauria de comprar-me la pasta de crema. Entro a comprar. Tampoc el meu cos em pertany. Sóc dèbil i poc disciplinat. Caòtic. Em passen coses. Potser per aquesta amalgama de pensaments estranys. On no succeeix res és en còmics o sèries de televisió, que per això són productes de qualitat qüestionable. House és una repetició de casos estranys, a voltes en excés, als quals els metges protagonistes es pregunten en noms que no entenen ni el gremi de metges, per acabar amb una solució que ens pot semblar més o menys raonable, i a vegades gens. La repetició és allò que ens encanta. I el mercat ho sap. Maleït! L’estructura repetitiva és igual, perquè ens agrada la rutina. I esperarem en el sofà que en House deixi anar alguna acusació terrible i irònica el bo d’en Wilson, que ho tornarà tolerar. Les miradetes persistiran entre la Directora de l’hospital i el protagonista malhumorat, i mai no succeirà res de nou sota el sòl. Podeu oblidar durant un any de la vostra vida veure Vent del Pla (o Breda, dedicat a Casals), i quan torneu no haureu perdut fil. Perquè res no avança, sinó que és la continuació maleïda del temps cíclic dels grecs. En Clark Kent tindrà a perpetuïtat la història, que sí o que no, amb Lois Lane. I Peter Parker, Spiderman, té des de fa més de trenta anys una tieta que hauria d’arribar a tenir al voltant de segle i mig en quatre dies. Viurà per sempre, perquè adorem la repetició. L’acudit de l’Spiderman quan deté el malvat. Stavisky semblava voler fer amb Spiderman quelcom diferent: viatge iniciàtic. Terribles enemics superats i un camí d’aprenentatge que haurien d’haver portat a l’heroi a descobrir fins i tot nous poders, però quatre dies més tard, rep de nou i com sempre una pallissa a mans de Tony Stark, Iron Man. Res de nou en la terra del senyor, qui mou un fil pot quedar-se sense vendre. A Perdidos continuaran les coses surrealistes sense explicació, que ens agraden perquè ens desperten preguntes, però res més enllà de tot plegat, només un seguit de sorpreses, de coloms darrera d’un mocador.
Sorpreses et dóna la vida, però no allò que es compra i ven. Sorpresa em va causar l’altre dia en un restaurant estrany i inhòspit, les paraules d’un caçador que per coneixença va venir a asseure en la taula on sopàvem, jo pollastre rostit, i ens va dir que havia assistit en una caça a Andalusia en una finca de dos mil hectàrees. No ho explicà així, però el fet és que un pobre lleter (de treure llet de les baques) va fer-se ric hisendat, i es guanyava la vida fent pagar 18.000 euros per caçar en la finca cérvols i porcs senglars a rics i famosos. El caçador va poder-hi anar perquè el nou ric havia estat aprenent de lleter en la granja del caçador. No n’hi havia pocs de coneguts i d’homes d’ordre i de bé, que van decidir amb rifle a la mà rebentar estómacs dels animals endormiscats d’una zona perduda del sud d’Espanya. No en tenen prou amb el poder del capital, no se senten prou propietaris de les vides d’empleats, secretaris i treballadors, i sembla ser que també els agrada saber que poden matar. El poder sobre la vida d'altres éssers. No critico la mort d'animals, que per això menjo, sinó només em sorprèn la necessitat o voluntat de matar coses. Jo, que no deixo de parpellejar de sorpresa, tot i que havia volgut evitar-ho per demostrar que el cos em pertany, i que tampoc no puc posseir el cotxe de l’anunci, perquè no el vull comprar, m’aniré a veure la nova edició de Mazinger Z, Makinzer s’anomena que m’arriba per correu. ¿Qui vol apostar que l’Afrodita A no continua llançant bombes de foc irascible per uns punxeguts pits vermells?

24 anys.

A propòsit de l’assassinat comès per les bèsties.
Quan jo tenia 24 anys, encara no havia vist llàgrimes en els ulls de l’estimada quan vaig dir-li de compartir la vida amb mi, ni havia traspassat la defensa d’un equip desconegut en un camp perdut, amb una passada de gol, i el gol, que ens va convertir en campions d’una lliga estranya i petita perquè ningú la recordi.
Amb 24 anys, jo no coneixia encara com es fa de dia a Cadaqués, en una casa perduda, durant una intempestiva sortida de cap de setmana. No tenia ni idea, tampoc, de què se sentia en pujar sobre un cavall o l’olor del vent a les tardes d’estiu sobre una moto negra.
Jo, amb 24 anys, havia oblidat tots els paraigües a l’armari, i en els matins de primavera, tot i que tornés xop a casa ,m’agradava trepitjar l’herba verda dels voltants d’una casa en un poble petit. Tenia tres amics per salvar móns desconeguts, les nits del divendres per riure’ns de nosaltres i dels altres, un gos petit i lleig que m’acompanyava allà on anava. Un somriure preciós que em donava calidesa a canvi de res en nits fredes d’hivern.
Jo, quan tenia 24 anys, no li havia pogut demostrar a la mare que podia acabar una carrera, ni amb el meu pare que vaig ser feliç treballant els estius amb el seu camió de Barcelona a Vic, i de Vic a Barcelona.
Amb 24 anys ningú m’havia regalat encara dos pastors alemanys, que em fan tornar boig, quan s’escampen o em trenquen els rosers, ni havia somiat tenir fills, ni havia pogut dir adéu als avis.

Quina idea pot voler acabar amb tot això? Quina ment podrida pot aplicar violència tan estèril? Qui sobre l’herba verda vol escampar un desert infèrtil d’odi? Qui, per aplicar la ideologia pròpia, pot crear tant dolor a l’altre?

Com ha de ser una nit de la mare que ha perdut el fill? Quines sensacions ens dóna el rostre torturat i les llàgrimes sense esperança del pare que ja no pot dir mai més t’estimo? Quina classe d’ideologia pot construir res després d’un mar de dolor com aquest? Quin règim podria engendrar un odi tan feroç?

Sol a casa, penso com seria, el dolor per la pèrdua de la meva dona, els meus germans, o els pares, i no puc ni això, ni imaginar, com n’ha de ser de terriblement sagnant, la ferida de la pèrdua d’un fill de només 24 anys.

-------------------------------------------------------

Molta atenció en la resposta en contra del terror. Llei i Estat de dret. Escampar odis irracionals, com s'ha fet des de l'oposició, el president de l'AVT i alguns mitjans de premsa i de ràdio, pel carrer pot acabar de qualsevol manera, ja no controlable per ningú.

Contra la violència de gènere: igualtat/llibertat

Margarita Nelken, socialista, i Clara Campoamor, republicana i feminista, tingueren discussions que feren tremolar les parets de l’hemicicle congressual durant la Segona República. Després de la transició el PSOE ha rescatat la figura de la republicana. Potser han canviat les coses en pensament abocat a la igualtat de gènere.
El socialisme fins fa quatre dies, ancorat en el marxisme, havia interpretat la desigualtat de gènere dins de les categories habituals: la dona era discriminada en tant que treballadora... En fi, com l’obrer.
El feminisme deia que si això era veritat, en tot cas aleshores la dona patia una doble discriminació: com a treballadora, però també pel fet d’ésser dona, i això resulta que era, o és, transversal.
La dona del professor catedràtic en història dels peixos submarins (que per això són peixos, però ¿poden tenir història?), que a la vegada és directora d’una multinacional, i coordinadora de la secció tercera que aglutina cinc milions d’administradors i de treballadors (¿potser masses?), pot ser tan brutalment humiliada per la salvatjada egoista, paranoica i malaltissa d’un brutal marit, talment de la mateixa manera com la filla del pastisser que ha conegut un arrogant cap pelat d’idees tosques.
La llei contra la violència de gènere proclama en el preàmbul que és per acabar amb aquesta lacra assassina en contra de la igualtat entre persones. D’acord. Però afegiria que aquesta pesta violenta és alhora la reacció de sang, com tantes d’altres reaccions, en contra de l’única revolució del segle XX, que ha vingut canviant les coses en positiu: la revolució feminista, que tan de bo en aquest segle pugui ser femenina. Conseqüència en fi de posseïdors paranoics que no permeten allò que en el carrer és ja una realitat: no per ser dona pertanys a ningú.

Blocs Solidaris.

No em puc estar de dir-ho, això dels meme té quelcom de malvat divertit, en tant que permet i esperona la lectura, i fins fer contents els amics, l’últim que ha sortit és el dels blocs solidaris. No sé si s’ajusta, però jo seguiré la roda, que va girant deia Gerard Quintana, i anomenaré els blocs que m’agraden i que per això llegeixo. Han de ser set, un per cada pecat capital.
Si l’anomenem entre tots moltes vegades i ens fem repetitius, serà just: José Antonio Donaire. El bloc té dues grans qualitats: la intel•ligència i la creença en l’esfera de blocs. A mi, m’interessa sobretot la primera, i a cada nou text nova llum de reflexió política. Són genials els textos literaris, la construcció que està fent d’una nova política, que ha convertit amb metàfora amb el 2.0, i brillants els anàlisis sobre nacionalisme, amb alguns punts de vista dels quals no estic d’acord.
La Pia Bosch. Tampoc no tinc dubtes en parlar d’aquest bloc. En primer lloc, i per sobre de les altres coses, perquè crec que la Pia escriu realment molt bé, i sempre és un plaer la lectura dels textos que dibuixa amb mà femenina. No ho dic, però, per la preocupació social, molt manifesta en el bloc de la Pia, per un sector de la població, les dones, avui encara amb problemes importants i molt rellevants per aconseguir una veritable igualtat, sinó per l’escriptura a partir del jo que et transporta a reflexions generals, d’interès sempre per tota persona amb preocupacions socials, culturals i polítiques.
El bloc d’en Jou McQueen estranyament escrit en castellà. Cal citar-lo només pel poder de metàfora, només per això ja val la pena llegir-lo, però també per una escriptura de carrer, trista a voltes, dura i sense pietat d’altres, sempre embolicada com un nus que es desfà en una frase final... Em recordaria a Millás tot i si no sabés com li agrada l’escriptor madrileny. Franc, directe, clar, però a la vegada del matís de la poesia escrita en prosa.
En David Maldonado. Sense dubtes. El bloc d’en David és com en David. Clar, sincer i franc, desprèn humanisme per totes bandes, i això m’agradaria que fos el socialisme finalment: humanisme. Té, a més, alguns bons textos literaris. I si alguna vegada es cabreja, aleshores, escriu des de les entranyes, i del text no pots respirar o ets perds el millor.
El bloc d’en Carles Casals. Aquest noi porta la crítica a les venes. Quan hom parla, en Carles Casals escolta i veus com rius de sang des de l’estómac viatgen frenètics cap al cervell del bo d’en Carles, i baixen després per la gola fins sortir de vermell enganxós i convertir-se en text. Hom no pot llegir els bons textos d’en Carles sense quedar-se indiferent, si ho fas, hauràs de comentar... O bé, si no sents aquesta necessitat és que estàs perdut, i hauràs de creure en alguna cosa, com en Carles, que creu que seguirà bevent.
L’Àlex Sáez o la virtut cívica. Com sabran, l’Àlex és diputat i té un bloc on hi ha textos de cultura, d’abast general: jazz, rugbi, futbol, pintura, ciutats, llibres, entre molts d’altres. Té algun text escrit des d’una perspectiva molt personal. És un bloc on es permet el diàleg, i l’Àlex més enllà de si estan d’acord o no segueix ferm en la convicció de què cal pronunciar-se des de la més estricte enraonada serenitat.
En Roger Casero. Estic d’acord amb la descripció que n’ha fet la Pia: és un home compromès. El paper de la masculinitat, la crítica en contra del masclisme, ressenyes d’actes, de conferències, una preocupació constant per Sarrià de Ter, i potser desdibuixats, entre línies, aquí i allà, alguns dels millors valors del socialisme.

Set pecats capitals. He parlat bé dels amics. A tots els conec! Però bé, no és menys cert que a tots els llegeixo encuriosit, perquè els blocs que tenen són fantàstics en majúscula, i que ni un sol mot dels avui escrits aquí, accepto que senzills d’escriure, no ha estat pronunciat banalment, sinó amb una convicció profunda que atorga saber que dius coses fàcils però certes o veritables, d’aquell perfum únic que pot tenir la veritat, que ho és només per hom qui escriu, i quan es trasllada el món comença a ser relativa, segons la mirada que s’hi adreça.
D’altres blocs que hagués volgut dir són també el d’en Narcís Sastre. Curiosament molt intel•ligent, precís, mesurat i educat, d’un militant d’un partit, Convergència, que avui sovint, pel líder, mostra tot el contrari. El mateix podríem dir de Santi Vila, un bon polític i brillant. Per últim, Francisco Veiga té un bloc fenomenal per comprendre de política internacional.